Ser un treballador sense drets és una merda

El recent conflicte a Barcelona entre els taxistes i els VTC ens ha permès entendre el comportament de l’economia sota la lògica de la uberització i el lloc residual que donen als drets laborals. I amb ells, els seus portadors. Però comencem pel principi.

Quan parlem d’uberització de l’economia fem referència a un nou model de negoci en què les tecnologies digitals redueixen els costos de la productivitat i es creen el que anomenen xarxes de producció disperses que posen en contacte el demandant del servei amb un treballador que ara anomenaran “proveïdor”. Aquest canvi de terminologia suposa que les relacions ja no són laborals i per tant, s’estalvien les despeses de cotització a la seguretat social, vacances o altres drets laborals.

Deia l’economista britànica Joan Robinson que en el capitalisme encara hi ha una cosa pitjor que ser explotat, no aconseguir ser explotat per ningú. Segurament és una bona imatge per entendre com la precarietat laboral amara les nostres vides, precaritzant-les. L’extensió de la por a no tenir valor ni per ser explotat, és vulnerabilitat. La individualització d’aquesta por ens aïlla.

Si hi ha una diferència entre la vella i la nova pobresa és que aquesta última no sorgeix per la crisi econòmica sinó que deriva de les noves estratègies de creixement econòmic. Que generen un gran increment de la població susceptible a caure en situacions d’exclusió. La idea neoliberal on la pobresa és igual a falta de feina i falta de feina a falta de creixement econòmic es complementa amb les propostes d’uberització de diferents sectors econòmics. On el creixement econòmic s’aconsegueix amb la combinació d’aquestes plataformes tecnològiques amb la desregulació dels drets laborals. Però en aquestes condicions el treball es converteix en una font d’inseguretat social. L’antiga solució de “més feina” per a estabilitzar la societat ja no serveix. Dependrà de quina feina.

En un temps de retrocés dels drets laborals i de canvis en els models productius, si no som capaços de construir noves relacions i identitats vers el fet i el sentit de treballar, només podrem ocupar la plaça d’explotats. La cultura del rendiment s’ha incorporat al nostre sentit comú i sembla que només podem pensar-nos en termes d’èxit o fracàs. Pensar la nostra relació amb el treball en termes conflictius requereix una inversió de temps. No és productiva. Però com indica el filòsof Byung-Chul Han, els conflictes són els que permeten noves relacions i identitats.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article