“Sense dubtar-ho”: començar a treballar en una residència en el pitjor moment de la pandèmia

Més de 3.000 persones, la majoria dones, s'han apuntat a les borses de treball per ajudar a les residències de gent gran, que tenien plantilles reduïdes per la Covid-19

Amb el suport de  

Si alguna cosa bona ens deixa aquesta pandèmia, és la constatació de la resposta social i professionalitat dels treballadors i treballadores de diferents àmbits que mai van dubtar en donar tot el suport que estigués al seu abast per fer front a la Covid-19 i totes les seves conseqüències. A les residències d’ancians, que durant dies van ser un dels epicentres de la pandèmia, hi ha hagut moments encoratjadors, on molts professionals han demostrat una vàlua incalculable.

Molts d'aquests treballadors, i treballadores sobretot, perquè aquest sector és majoritàriament femení, van arribar en el pitjor moment de la crisi, quan moltes de les professionals que ja estaven treballant en les residències van haver d’agafar baixes a causa dels contagis amb el Sars-CoV2.

En aquell moment, en el qual el degoteig de baixes del personal de les residències era incessant, quan més imprescindible era la seva tasca, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, amb el portal de Feina Activa del SOC, va obrir una borsa de treball perquè professionals de l'àmbit, i també persones sense experiència, donada la urgència de la situació, poguessin sumar-se als equips d'atenció dels centres, i també dels nous equipaments que es van obrir per poder aïllar els positius o les persones grans que havien passat la malaltia i encara no podien tornar a les seves llars.

A totes les persones inscrites se'ls va oferir la possibilitat de fer una formació en línia a través d'una plataforma virtual que va posar en marxa el SOC i el Consorci per a la Formació Contínua, per tal de garantir que desenvolupessin la seva feina amb el major rigor i la major professionalitat. Així mateix, el curs, que durava entre 10 i 15 hores, també constava d'un mòdul impartit per Metges Sense Fronteres, centrat, sobretot, en la utilització correcta dels equips de protecció individual (EPI) i les mascaretes.

El 81,69% de les persones que han realitzat la formació són dones, segons dades del SOC

Segons Ariadna Rectoret, directora del SOC i del Consorci de Formació Contínua, fins a la setmana passada 3.346 persones s'han inscrit a la formació. D'aquestes, el 81,69% són dones, moltes d'elles desocupades. “Segons les darreres dades que tenim, un 62% dels participants en la formació ha treballat o està treballant en una residència durant aquest període”, puntualitza Rectoret.

La majoria d'elles, concretament un 76,69%, tenien experiència professional prèvia en la cura de la gent gran. Per aquelles persones que no tenien formació prèvia, apunta Rectoret, es va ampliar la formació i tutorització amb videoconferències addicionals, “per treballar competències i actituds, i s'ha fet servir un material complementari que era inicialment optatiu i que ha acabat esdevenint obligatori en el disseny de la formació per aquests perfils sense experiència”.

Ariadna Cervantes és una d'aquestes dones sense experiència prèvia que va apuntar-se “sense dubtar-ho” a la borsa de treball després de sentir la notícia a la ràdio. “Veia passar les setmanes, que estava passant tot això i jo no podia fer res”, recorda aquesta educadora infantil. Cervantes és vetlladora de nens amb necessitats educatives especials i va patir un ERTO al començament de la pandèmia.

Així que, en apuntar-se, va fer la formació en línia, la van trucar per fer-li una entrevista i ara farà un mes que treballa en el Centre Covid 0, al Recinte Mundet de Barcelona, gestionat pel Consorci de Salut i Social de Catalunya, un espai que acull entre 17 i 20 persones grans i discapacitats físics i mentals que han patit la malaltia, i en estar donades d'alta dels hospitals, es recuperen en aquest centre abans de tornar a les serves residències habituals, la majoria d'elles a Barcelona ciutat.

“Al començament penses que no seràs capaç de fer-ho”, afirma la treballadora Ariadna Cervantes

“Al principi penses que no seràs capaç de fer-ho, però un cop entres dins, davant les situacions fortes et creixes, com ha estat el meu cas”, explica Cervantes. “Jo no m'imaginava que em donaria aquest sentiment tan fort, però els dies que no estic treballant estic contínuament pensant com estaran els pacients”, admet.

En un indret on el contagi era possible, tot i les mesures d'higiene i seguretat, reconeix l’educadora que les “ganes d'ajudar” va ser el principal motor per agafar forces i poder fer aquesta tasca. “Clar que vaig haver d'enfrontar les pors, i acostumar-me a treballar amb tota aquesta protecció —diu—, però la tasca que fem va molt més enllà de les cures i els menjars”. “Sobretot estem per cuidar-los i acompanyar-los, el suport que els donem, en un moment que se senten molt perduts, és el més important. Fer-los riure, agafar-los la mà, i dir-los que els estimem...”, enumera.

L’inici d’una nova vocació

Cervantes valora que, encara que no ho hagués imaginat mai, la motiva la feina i, potser, és l'inici d'una nova vocació. “Em pensava que no seria capaç de fer una tasca com aquesta, que és molt dura, però m'agrada moltíssim. No em puc imaginar al setembre tornant a l'escola i deixant això. Així que estic plantejant-me seguir formant-me. Crec que puc aportar molt en aquest sector”, sosté.

La de la Julia Rivas ha estat una experiència semblant. Ella també es va inscriure a les borses de treball del SOC, i va estar 15 dies treballant com a auxiliar de geriatria a la Residència Tàber Les Palmeres, a Barcelona. Rivas, que sí que tenia experiència de tres anys en geriatria i un títol d'Auxiliar d'Infermeria cursat al seu país, Equador, es trobava sense feina ni cap ajut en el moment que van obrir-se les borses de feina, i aviat va ser assignada per cobrir la baixa d'una treballadora d'aquest centre situat al bell mig de Barcelona.

“No estava preparat ningú per aquesta pandèmia, però ens ha fet ser més solidaris”, diu Julia Rivas

“No vaig tenir por, i volia ajudar, prenent totes les precaucions. Portàvem molt equipament, inclús massa”, destaca. “No estava preparat ningú per enfrontar-se a una situació com aquesta, però ha estat una experiència molt humana, i ens ha fet valorar molt les persones i la vida. I també ens ha fet ser més solidaris”, continua.

A banda de les tasques pròpies de la feina que ha desenvolupat a la residència, com administrar la medicació, donar el menjar i banyar als pacients, la Júlia apunta que el secret de l'atenció és “fer-ho amb amor”. Tot i que ara ja no hi treballa, perquè la companya que substituïa es va reincorporar passada la malaltia, Rivas no dubta que tornarà a donar suport a qualsevol altre centre on calgui la seva feina. “Ja m'han dit que segurament a l'estiu em tornen a trucar”, agrega satistefa.

L'experiència també ha estat “molt positiva” per a la directora del SOC, que s’ha encarregat de posar en funcionament les borses de treball i la formació en línia. “Ens ha permès donar una resposta davant d'una situació d'urgència, per aportar solucions a les residències i per la implicació dels professionals. Moltes de les coses que hem portat a terme en aquest projecte, algunes amb una part important de novetat i improvisació a causa de la urgència, les hem inclòs en el nostre banc de bones pràctiques perquè han demostrat la seva eficàcia”, conclou Ariadna Rectoret.

Julia Rivas, amb el seu equip de protecció | Cedida per Julia Rivas

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article