La periodista Maria Bofill ens explica el dia a dia de la 'Caravana a Grècia', una acció reivindicativa que reclama que es compleixin els drets humans de les persones refugiades. Ho fa des de dins i a través de cròniques i imatges.
No serà fàcil oblidar un dia tan emotiu, això ho tinc clar. A la manifestació tots cridàvem junts eixes consignes que dúiem dies corejant. Només que ara ho fèiem amb les persones veritablement importants a tota aquesta història: les refugiades. Més de 1.000 veus cabrejades mostrant la seva ràbia alhora, sense tenir en compte factors com la procedència o la ideologia. Només persones. Persones que reclamen la fi de les fronteres. Les cares d'il·lusió i eufòria de les refugiades i els refugiats fan que tot valgui la pena. Se senten agraïts cap a nosaltres, encara que no tenen perquè fer-ho, ja que quan parlem de drets humans hauria de ser una obligació que tots els reclamem.
Gent de diferents nacionalitats canten en els seus idiomes: àrab, kurd, grec, castellà, català, euskera, anglès, alemany, francès, italià i grec. Cada vegada que algú llança una consigna en l'idioma que sigui, els demés ens sumem així com podem. Un grup de refugiats es pugen a algun monument ondejant banderes diferents mentre criden frases com "Shame on Europe, open the borders", o "Freedom now". Tots i totes els aplaudim. La tensió escala quan algú crema la bandera grega i l' europea, però en general es respira un ambient tranquil, potser fins i tot festiu.
Mentre camine entre la gent ocorre una cosa preciosa. Conec a la Widad, una noia d'Aleppo de 16 anys, a son pare i al seu germà menut. La seva maduresa em deixa de pedra. La seva història i la de la seva família em recorda amb més força que mai els motius pels quals estic ahí i l'única cosa que vull dir-li és que tot anirà bé, que prompte es solucionarà. Però no puc fer-ho perquè ella i jo sabem que no és veritat. No obstant, la Widad, que parla una mica de castellà, no perd l'esperança de viure algun dia a Barcelona. Tampoc ho fa el seu pare, un home entranyable i tranquil (fanàtic incondicional del Barça) que només esborra el somriure quan m'explica que la seva filla de 7 mesos va haver de passar 3 dies a l'hospital per falta de nutrients al seu camp, el d'Oricastro. Ens conviden a visitar-los algun dia i ens diuen que cuinaran tot el dia per rebre'ns. Jo els dic que sí, que clar que ho faré quan torni a Grècia, que serà molt més prompte del que jo mateixa pense.
L'últim dia acaba així, amb eixe tast agridolç de ràbia i alegria al mateix temps. Sensació que encara s'intensifica més quan abans d'anar a dormir em trobo el Hamudi, un noi de 14 anys, també d'Aleppo, que viu al camp de Basílica. En només dos dies s'ha convertit en un amic, i em done compte quan em tremola la veu al dir-li "good luck, Hamudi", i ell sense deixar de somriure em contesta un carinyos "please, call me one day, my friend".
Avui anem cap a la capital i intentem digerir tot el que hem viscut en tan poc de temps. És difícil, però hi ha que fer-ho. Encara queda l'última part del viatge i tot indica que serà tan dura com l'anterior.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari