“El sistema de protecció a la infància salva vides i no l’hem d’estigmatitzar”

Georgina Oliva | Secretària d’Infància, Adolescència i Joventut


Amb el suport de  

La secretària d’Infància, Adolescència i Joventut, Georgina Oliva, ni s’ho pensa. Vol deixar clar que “totes tenim una assignatura pendent”. “El sistema de protecció a la infància salva vides i hem de desestigmatitzar-lo”, etziba amb contundència, i ho repeteix durant la conversa, perquè no se’ns escapi. Oliva, que és sociòloga de carrera, des del 2005 que treballa a l’administració pública en matèria d’igualtat i d’infància. Del 2017 al 2018 va ostentar el càrrec de directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), i ara ho fa com a secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut.

De l’experiència de tants anys, ens confessa, n’ha sortit convençuda que cal apostar, en el sistema d’atenció a la infància, per la corresponsabilitat, per l’acollida familiar i per centres residencials que copiïn les dinàmiques d’una llar. “La nostra Llei, que és pionera, és clara en això: els infants com millor estan és a prop del nucli familiar”. Sobre la gestió que n’ha fet l’administració dels joves migrants sols, la secretària reconeix que van haver de respondre a una emergència humanitària i que, ara, cal millorar processos, sobretot pel que fa a la inclusió.

Què falla en el sistema de protecció a la infància?

Tenim una assignatura pendent, totes: hem de desestigmatizar el sistema de protecció a la infància. Que l’educació social sigui una professió mal vista i mal pagada, que culpem els infants de la situació en la que es troben, que no és responsabilitat seva, sinó de les seves famílies i de les circumstàncies… Tot això fa un flac favor a tothom! Una societat és més democràtica quan la ciutadania té confiança en les seves institucions i és cert que, avui, no tenim molta confiança en gaires coses, però no podem generalitzar amb el sistema de protecció a la infància com ho estem fent.

“Els centres de protecció són llars, de vegades de sis places o de deu o de 30, on s’hi fa un treball de vincle, d’amor, de cura”

Les manifestacions racistes dels darrers mesos tampoc ajuden a desestigmatizar el sistema de protecció…

El fet d’usar, majoritàriament, la paraula “MENA” per parlar dels joves migrants sols ja ens hauria de fer pensar que estem estigmatitzant. També ho noto en l’àmbit de la tutela, en la manera com parlem dels centres de protecció... Els centres de protecció són llars, de vegades de sis places o de deu o de 30, on s’hi fa un treball de vincle, d’amor, de cura… Hi ha les treballadores socials, com en el cas del model de Casa d’Infants, que ensenyen a una mare com fer una truita perquè pugui alimentar bé els seus fills; hi ha els terapeutes familiars; hi ha aquells educadors que, vinga i vinga, no llencen mai la tovallola; i n’hi ha també que encoratgen els joves en els centres per a majors de 18 anys. Això ho hem de posar en valor, i hem de confiar, perquè, tot i que no ens podem comparar amb l’àmbit de la Salut, el sistema de protecció a la infància salva vides, i salva vides de les persones més vulnerables que hi ha en una societat, que són els nens i les nenes.

Una manera de posar-ho en valor seria fer efectiu el replantejament del sistema d’atenció a la infància que fa anys que s’intenta dur a terme i que preveu reduir les ràtios i millorar les condicions dels infants i dels professionals?

El que pensava la consellera Dolors Bassa continua sent absolutament vigent. I ho és tant que estem intentat dur-ho a terme, és clar. I puc posar dos exemples. El primer és que, si l’any 2017 i 2018 vam haver d’afrontar una situació d’atenció absolutament humanitària amb l’arribada dels joves migrants sols, en què la prioritat era no deixar cap d’ells al carrer, encara que arribessin 90 al dia i haguéssim d’usar espais esportius o cases de colònies per acollir-los, ara estem justament tornant a replantejar aquests centres, perquè siguin com més petits millors. En el cas particular dels joves migrants sols, estem atomitzant els centres grans, de 50 o 60 places, i en fem dos de 20 places o tres de deu places. I no els fem exactament igual. Si abans necessitàvem centres d’arribada, ara el que necessitem són centres de sortida.

“Amb els joves migrants sols, si abans necessitàvem centres d’arribada, ara necessitem centres de sortida”

Quin és el segon exemple que recull la voluntat del Govern de reduir els centres d’atenció per fer-los més efectius?

Estem immersos en un projecte apassionant que hem batejat amb el nom de “Repensar el sistema d’atenció a la infància”. I en el títol ja hi ha tota una declaració d’intencions!

Per què és una declaració d’intencions?

No hem volgut dir “Repensar el sistema de protecció a la infància”, perquè creiem que hem d’anar més enllà. Hem de tornar a aquells orígens, a aquella essència, al que estableix la Llei de Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència del nostre país, que és una llei pionera i que molta gent de tota Europa va venir a copiar-se-la en el seu moment i que l’Estat espanyol també intenta copiar a trossos, i ens sembla molt bé que ho faci. Amb el dia a dia i amb les complexitats afegides i amb els canvis socials que es van succeint, em fa l’efecte que hem perdut una mica la perspectiva. Per això, volem parlar “d’atenció a la infància”. I això vol dir que el sistema de protecció no és només la DGAIA, que el sistema de protecció és tothom. De fet, ja ho és quan la ciutadania té l’obligació de posar en coneixement un maltractament o una situació de vulnerabilitat d’un infant, adolescent o jove.

I com estan repensant el sistema d’atenció a la infància?

Podríem haver-ho fet de dues maneres. La primera era tancar-se i pensar què podem modificar de la Llei i quins decrets ampliar o treure. I l’altra és més costosa, però creiem que és la que toca, i és fer un procés participat per absolutament tots i cadascun dels agents que, d’una manera o altra, formen part d’aquest sistema de protecció a la infància. Així que no només estem parlant de la treballadora social, del tècnic de serveis socials o de l’educador a domicili, sinó de la pediatre i del mestre. I no només estem parlant de la Generalitat, sinó també dels ajuntaments. I no només estem parlant amb el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, sinó també amb el Col·legi de Criminòlegs o amb el de Terapeutes Ocupacionals. I no només estem parlant amb les entitats gestores dels centres de protecció, com la FEDAIA o la FEPA, sinó amb entitats que no són gestores de cap equipament, però que tenen una visió internacional de defensa de drets dels infants molt potent, com són Unicef o Save the Children. I també estem parlant amb institucions que ens han de fiscalitzar, com Fiscalia o el Síndic de Greuges.

“El sistema de protecció no és només la DGAIA, el sistema de protecció és tothom”

I aquest procés l’esteu fent de forma centralitzada?

No, ho estem fent de forma territorialitzada en grups de treball, i no només. També estem enviant milers d'enquestes a tots els professionals que treballen dins el sistema de protecció. I hi ha l’àmbit parlamentari, que és important, perquè, al capdavall, els diputats que estan a la comissió d’infància o de treball no deixen de ser representants de la ciutadania i, per tant, tenen molt a dir. Però el més important i el que no s’havia fet mai és que estem preguntant a les famílies i als infants què en pensen.

I què expliquen aquestes famílies?

Per exemple, una família que està en un procés d’acolliment o d’adopció potser ens diu que li agradaria que s’agilitzés l’espera o que li hagués agradat que el servei de postadopció hagués durat uns anys més. O aquella mare a la qual li han retirat una criatura potser ens diu que calia la retirada, però que hagués agraït una altra manera de fer. I els nens ens diuen com estan, què els hagués agradat en el que moment que hi va haver la retirada, com se senten als centres i, si són majors d’edat, que puguin tenir prou perspectiva per saber com han digerit aquest procés. Això és súper important.

Quan fa que esteu immersos en aquest procés participatiu?

Hem començat a engegar-lo a l’estiu. I ara estem immersos en aquests monogràfics i en tots aquests debats.

Què se’n farà dels resultats d’aquest procés participatiu? Seran útils, finalment?

La idea és fer un diagnòstic compartit que puguem presentar la primavera del 2020. Que els centenars d’agents que hi participen puguin dir cap a on hauria d’anar el sistema d’atenció, què ha de passar, què hem de fer per arribar allà on volem, amb els objectius que ens hem marcat. Del procés de participació sortiran moltes coses, però és evident que, d’entrada, ens agrada tenir una certa idea de cap on hem d’anar.

I cap on hauria d’anar aquest sistema d’atenció, segons la secretària?

Soc una ferma defensora que hem de tirar més cap a l’apoderament familiar i menys cap a la institucionalització. Els nivells de tutela a Catalunya són similars a la resta de països amb els que ens podem comparar a Europa, però els nivells d'institucionalització, és a dir, el nombre de nens i nenes que s’estan en centres residencials, són superiors.

“Hem de tirar més cap a l’apoderament familiar i menys cap als centres residencials”

Per què hi ha tants infants en centres residencials?

Potser per una falta de cultura de les famílies acollidores, però també potser perquè hem de potenciar de manera més ferma, decidida i continuada aquestes famílies, per evitar que la retirada dels infants, aquesta separació del nucli familiar, sigui el menys traumàtica possible.

Però això passa per abocar més recursos, no?

Potser no. Potser els que hi ha ara els podem distribuir d’una altra manera.

Però s’hauran d’apoderar més els serveis socials bàsics i els Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA)…

Possiblement sí. Un dels elements que considero molt important és la territorialització, és a dir, que quan més a prop estiguem de la ciutadania, millor. I això passa pels serveis socials bàsics i pels EAIA, per treballar a la comarca, al municipi o al barri. Això sempre facilita qualsevol acció social.

“Cal intentar, en la mesura del possible, que l’infant no estigui en un centre de protecció, sinó en família”, diu Oliva | ACN

Els darrers anys, Afers Socials ha donat molta importància a l’acollida. Han funcionat les campanyes successives?

Aquesta setmana torna haver-hi campanya a la televisió! L'anem programant quan baixa la intensitat política! La consellera Dolors Bassa va prendre una decisió molt agosarada i complexa: crear la figura de les famílies d’atenció, diagnòstic i urgència. La realitat és que cal intentar en la mesura del possible, en la franja de zero a sis anys i, particularment, en la de zero a tres anys, que l’infant no estigui en un centre de protecció, sinó en família. Així que, ara que ja porta uns anys funcionant, hem d’analitzar si el model de famílies diagnòstiques és vàlid, o no. I, si és vàlid però millorable, l’hem de potenciar.

Què cal fer perquè hi hagi més famílies acollidores?

Tot i que hem notat un increment en els acolliments i, en canvi, hi ha un retrocés en les adopcions internacionals, per bé que ens alegrem de la millora en els sistemes de protecció i adopció als països internacionals, estem en converses amb l’Estat perquè creiem fermament que ens cal tenir la figura de les famílies professionalitzadores.

“Hem de blindar un seguit de famílies i que puguin dedicar-se 100% als infants, inscrites a la Seguretat Social, si cal”

Què són les famílies professionalitzadores?

Entenem que un procés d’acolliment permanent o d’adopció és quelcom voluntari… i no em canso mai d’elogiar la generositat i la valentia d’aquestes famílies. Però, alhora, creiem que, si blindem una sèrie de famílies, la feina que fem amb aquests infants la podrem fer millor que en els centres.

Què vol dir blindar-les?

Quan parlo de blindar un seguit de famílies em refereixo a acompanyar-les tècnicament, garantir que tinguin amb què guanyar-se la vida i una formació, perquè puguin tenir-ne cura, mentre fem aquests estudis i mirem cap on hem d’anar. I, alerta, que els centres fan una feina brutal, que hi ha infants que et diuen que el centre els ha salvat la vida! Però, és clar, no és el mateix que tenir una família.

Les famílies professionalitzadores cobrarien un sou per atendre aquests infants, doncs?

Igual que ara tenim les famílies d’atenció, diagnòstic i urgència que, quan hem de fer una retirada hospitalària, atenen aquell nadó mentre es fa el diagnòstic del cas concret, en lloc de portar-lo a un centre d'acollida, necessitem que hi hagi altres famílies que puguin respondre a altres situacions. Per exemple, quan hem fet ja el diagnòstic i la proposta d’acolliment i falten famílies que puguin fer-se càrrec de molts germans alhora, què hem de fer? És molt difícil que en el moment just en què hagis de fer una retirada hi hagi cinc places lliures en un mateix centre per a tots els germans, i no volem trencar el vincle entre ells. En aquest cas potser necessitem una família professionalitzadora. Estem analitzant encara molts models i no hi ha una proposta clara, però potser sí que ens caldrà una modificació de segons quines normatives estatals…

Per això cal negociar amb l’Estat. Ho esteu fent?

Sí. Perquè aquestes famílies puguin dedicar-se al 100% a aquests infants, especialment en casos de germans o de discapacitat, necessitem que es puguin inscriure a la Seguretat Social, que puguin tenir la cobertura jurídica o que, si es fan mal, puguin agafar la baixa. És a dir, que puguin tenir uns drets laborals garantits. Hem de negociar amb l’Estat si això cal que consti com un règim especial a la Seguretat Social o si hem de crear uns autònoms especials o si hem de buscar fórmules cooperatives, com estan fent al País Basc...

Més enllà d’aquesta nova figura de família acollidora, què més heu fet per potenciar aquests nuclis familiars?

Al costat dels EAIA hem posat en marxa els Serveis d’Integració en Família Extensa (SIFE). I no sé per què no se’ns va acudir abans, perquè ha demostrat ser un servei brutal.

“Els centres han de reproduir el màxim possible dinàmiques familiars. Ens ha d’interessar el funcionament, i no tant l’arquitectura”

Què fan exactament aquests SIFE?

Doncs treballem perquè hi hagi un bon acoblament de l’infant amb la família extensa, és a dir, amb els avis, tiets o germans grans. I ho fem des d’un punt de vista psicològic i pedagògic i de treball social. Creiem que aquestes famílies extenses necessiten un acompanyament. Per a uns avis, per exemple, ja és prou dur haver de cuidar la neta perquè la filla o el fill no ho pot fer… La llei és molt clara, en això: hem de prioritzar que els nens estiguin en un nucli familiar, en una llar.

I els centres residencials, per tant, també han de ser considerats llars. Però com poden ser-ho quan són massa grans?

Els centres han de reproduir el màxim possible aquestes dinàmiques familiars. I, per tant, quan parlem de repensar el sistema d’atenció, això també hi entra en joc. Però tampoc cal que ens fem trampes! I m’explico: conec centres grans, de 40 places, que tenen, per sort, un espai físic tan gran que poden arribar a reproduir la vida de quatre llars. Pel mig tenen una mica de bosc i tenen una pista esportiva... Tampoc podem pretendre que absolutament tots els centres siguin iguals! El que més ens ha d’interessar no és l’arquitectura, sinó el funcionament. Així que sí, hi ha centres que són una unitat com a centre, però que tenen quatre edificis dins o quatre llars diferenciades, i que reprodueixen les dinàmiques dels centres més petits.

Potser també ajuda que hi hagi una única intervenció sobre l’infant, que es treballi de forma integral entre els diferents recursos?

Sí. Quan a un jove li vas canviant constantment de recursos, no estàs fent bé la feina. I això no només afecta els joves migrants sols, que quan arriben són gairebé majors d’edat. La població que està sent atesa dins el sistema de protecció cada cop és més gran, és a dir, cada cop tenim més adolescents que nens petits. I això és quelcom positiu, però també ens interpel·la i ens ha de fer replantejar-nos la formació dels professionals i el funcionament dels centres. En aquest sentit, una part important d’aquesta població, no la majoria, té dificultats que s’han de treballar, de salut mental, d’addiccions o de trastorns conductuals. Per això hem de ser capaços de donar una resposta integral.

“La societat ha de ser capaç de posar en solfa tots els recursos per fer possible la inclusió dels joves migrants sols”

Afers Socials ha hagut d’abordar una situació d’emergència amb l’arribada de tants joves migrants sols i, si s’acomplien les previsions de creixement aquest any, el Departament va avisar que la gestió podia ser insostenible. Els darrers dos anys, els professionals han denunciat que els centres es creaven improvisadament, que no estaven ben dotats. Hem acollit bé aquests joves?

Quan en una tarda arriben 50 joves migrants distribuïts en tres comissàries de Barcelona, una de Tarragona i dues de Girona, tenim dues opcions: que passin dies a les comissàries, mentre obrim un centre de la manera que a tots ens agradaria obrir-lo; o obrir precipitadament, perquè, en aquell moment, poses per davant el dret de l’infant i valores que estigui sota un sostre, que es dutxi i es canviï la roba, que pugui estar acompanyat de professionals i, si pot ser, que parlin el seu idioma, que mengi i descansi i, a partir d’aquí, que pugui començar a construir el projecte vital pel qual ha fet un viatge migratori així. Podríem haver triat la primera opció, com han fet ciutats com Madrid o París, que prefereixen obrir places amb comptagotes i que els nens pul·lulin per la ciutat. Però nosaltres vam decidir que no era la manera, que l’interès superior de l’infant s’ho valia.

Després de primavera, entre el març i l’abril, hi va haver un tancament de la frontera al Marroc. Per això s’ha reduït el nombre de joves migrants sols que arriba a Catalunya. Heu aprofitat el context per treballar més intensament amb aquest col·lectiu?

Que hagin tancat de facto la frontera no vol dir que no arribin joves migrants sols. Estan arribant una mitjana de 250 joves al mes. Són molts. És la mateixa quantitat que el 2013 arribava a l’any. Per què ens està servint, però, que n’arribin menys? Primer de tot, per enfortir-nos, és a dir, perquè tots aquells educadors que van començar la seva tasca de forma precipitada i que vam contractar d’un dia per l’altre puguin rebre la formació que els pertoca, evidentment; perquè puguem acompanyar als equips que vam configurar d’un dia per l’altre i perquè creïn dinàmiques grupals; i per consensuar criteris educatius i de funcionament dels centres. Després, també estem dividint centres de primera acollida i fent més pisos per a majors de 18 anys.

“El Govern ha obert més de 300 centres amb més de 3.000 places. Ha ampliat, amb pressupostos propis, centenars de places del SOC”

S’està intentant, doncs, per evitar les situacions d’extrema vulnerabilitat amb què es troben els joves migrants quan arriben a la majoria d’edat i han d’abandonar els centres?

Sí, tot això ho fem pensant que hem de continuar atenent aquests joves, però que ja no estem en la situació d’urgència humanitària del 2018. I aquest és el repte més important que té el país, no només la DGAIA: com integrarem aquests joves en la nostra societat. Això no se soluciona de forma unidireccional, no se soluciona pensant que el jove decideix o no incloure’s en la societat que l’acull, sinó que és la societat la que ha de ser capaç de posar en solfa tots els mecanismes i recursos i totes les eines per fer possible aquesta inclusió. Hi ha de participar la DGAIA, però també cadascuna de les conselleries del Govern, les administracions locals, els ens comarcals, les Diputacions…

L’Estat també? La Llei d’Estrangèria no facilita la plena inclusió d’aquests joves migrants. Tampoc la manca de transparència.

Evidentment, també és competència de l’Estat. Des del 2017 que no dona resposta a la demanda que li estem fent perquè ens informi. No compartirem criteris ideològics, però almenys que ens digui quantes persones estan entrant per la frontera, com fan l’atenció, en quines condicions arriben, quins són els operadors que els donen suport, quantes d’aquestes persones són menors d’edat, quants d’aquests joves ja han passat per una prova d’edat i, per tant, no cal reproduir-la aquí. I continuem sense tenir aquesta informació. Així que el dia que s’obri la frontera de nou, segurament ho sabrem perquè, de cop i volta, tornarem a tenir joves i adolescents al carrer o a les comissàries.

En un context de pressupostos prorrogats des del 2017 i sense el suport de l’Estat, quines polítiques ha pogut engegar el Govern per ajudar a la inclusió d’aquests joves migrants?

El Govern ha obert més de 300 centres amb més de 3.000 places. Ha ampliat, amb pressupostos propis, centenars de places del projecte del SOC “Noves Oportunitats”, per poder garantir que aquests joves puguin tenir una mínima formació d’habilitats i competències bàsiques i d’ocupació. Ho fem amb recursos propis, perquè els joves que no tenen el NIE puguin accedir a aquesta formació. El NIE tampoc és un procediment que puguem gestionar nosaltres, és competència de l’Estat… Malgrat tot, més de 1.000 joves, tot i ser majors d’edat, reben una assistència dins els centres de protecció, a l’espera que rebin almenys el permís de residència, que tampoc és competència nostra, sinó de l’Estat.

I un cop superat l’escull del NIE i del permís de residència, què més hauria de facilitar l’Estat?

Li demanem que agilitzi tots aquests tràmits i que faciliti la integració a través del treball. I, és clar, què ens trobem? Una Llei d'Estrangeria que els considera només persones migrades. I què vol dir això? Doncs que no obtenen permisos, si no tenen una feina de jornada de completa, de salari mínim interprofessional i d’un any. Però si això no ho tenen ni els joves d’aquí! Aquestes condicions no les té ni el Jordi ni el Mohamed ni l’Evelyn. Ostres, ho estem fent molt difícil! Per tant, li estem demanant a l’Estat que, en el moment que els doni el permís de residència, perquè hi tenen dret com a joves tutelats, els doni també un permís de treball temporal. Això ja és així en altres països d’Europa.

“Ens van dir que els llocs que escollíem per als centres dificultaven la inclusió. I tenen raó. Per evitar-ho, hem establert un índex d'idoneïtat”

El Govern ha creat algun protocol per a l’obertura de centres de primera acollida?

Sí, hem presentat un protocol d’obertura, perquè, quan obrim un centre en un municipi, ho fem pactant amb tots els agents implicats: l’alcalde, el CAP, l’escola, el centre de protecció, l’Oficina Jove, el cau del poble... Això és molt important, perquè dona aquesta visió comunitària i de corresponsabilitat.

En què consisteix aquest protocol? S’han establert criteris per ubicar els centres arreu del territori?

Aquest protocol d’obertura va ser una demanda que ens van fer molts municipis… Ens van dir que, al principi, els llocs que escollíem dificultaven la seva inclusió social. I tenen raó. Soc la primera a reconèixer-ho. És possible que no hàgim escollit el lloc adequat, que no hàgim procurat prou activitats, que no hi hagi gaires oportunitats laborals o formatives o que estigui molt mal comunicat… I, ara, per evitar-ho, hem analitzat tot de paràmetres objectius, com la taxa d’atur, el nombre de població, si hi ha serveis socials bàsics, si hi ha cicles formatius, una oficina jove o oficines del SOC… I amb tots aquests criteris hem establert un índex d'idoneïtats, és a dir, que per cada municipi sabem quina tipologia de centre és més adequat. En base a això, estem fent aquesta feina de noves obertures, consensuades amb els ajuntaments.

Alguns alcaldes i algunes alcaldesses, en canvi, s’han mostrat molt bel·ligerants amb l’obertura de centres i els han criminalitzat.

Apel·lem a la corresponsabilitat de tots. No pot ser que després de fer tota aquesta feina de planificació, mentre continuen arribant 200 joves al mes, mentre seguim amb pressupostos prorrogats, mentre l’Estat continua sense reaccionar, ens fem trampes. Quan tenim alcaldes que fan piulades vanagloriant-se que han aturat situacions al voltant d’un centre que no existien, quan animem a fer segons quines manifestacions i atacs violents contra centres públics que atenen a les persones més vulnerables d’aquesta societat, quan ho justifiquem o ho minimitzem, ens estem fent trampes. I això no pot ser.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article