“El sistema d’institucionalització encara deixa moltes vides enrere”

Oscar Martínez | Educador social

A Catalunya hi ha prop de 10.000 places a centres i llars residencials per a persones amb discapacitat. Com funcionen? Quin grau d'autonomia tenen les persones que hi viuen? I com s'intervé en l'espai on altres habiten? Aquestes són algunes de les qüestions que desgrana l'educador social Òscar Martínez en el llibre 'Habitar recursos residenciales. Trabajar donde el otro está viviendo'. L'autor, que ha desenvolupat part de la seva trajectòria professional treballant en una llar residencial per a persones amb discapacitat intel·lectual, reflexiona sobre si el sistema és capaç de garantir que les persones que viuen en espais on “s'intenta substituir una casa”, diu, acaben sentint que formen part d'una llar.

Martínez, doctor en Educació i Societat per la Universitat de Barcelona i professor d'Educació i Treball Social a la Universitat Ramon Llull, creu que, tot i que s'ha avançat considerablement, l'administració ha de garantir un altre model on les persones puguin decidir sobre les seves vides.

La llar és l’espai més íntim d'una persona, i tal com descrius al teu llibre, és un lloc “quasi sagrat”. En una llar assistida, es pot mantenir aquesta premissa? 

El llibre té aquesta intenció, vol servir per convidar a reflexionar si es manté o no l’espai d’intimitat de les persones. De la meva experiència laboral com a educador en aquestes llars, puc afirmar que el pis era un dels espais on les persones que hi vivien trobaven més intimitat. Tot i que això és molt personal, perquè potser una persona pot trobar el seu espai més íntim a qualsevol altre lloc: la platja, un banc en mig del carrer... Però és cert que en termes generals la llar on vivim és un lloc on ens sentim segurs, o així hauria de ser. La primera cova prehistòrica cobria això, la seguretat, i en un espai segur és també on pots tenir un espai d'intimitat.

Poses en relleu al llibre una qüestió que et crea una gran contradicció: ets tu i la resta de l'equip d'educadors qui té les claus del pis, i qui viu allà no sempre les té. Per què no?

En la majoria dels centres hi ha molta gent que té les claus. De fet quan algú té les claus fins i tot es fa una mena de ritual, com un contracte de responsabilitat, perquè comprengui la importància d’aquest fet. Però és cert que s’entra en contradicció, perquè hi ha gent, que per diverses circumstàncies i situacions, no poden accedir a aquesta responsabilitat. Com a mínim en el llibre volia reflexionar sobre el significat d’això.

“Els espais residencials han de ser reduïts i situats dins la comunitat, no poden estar al mig del no res”

També contraposes el fet d'habitar en un espai i ser allotjat en ell. Aquí és on rau la veritable diferència?

Aquesta diferència ens serveix per reflexionar, perquè potser estan allotjades i no ens hem adonat. I això ens porta al concepte que fa servir Miquel Fuster, un senyor de la Fundació Arrels que ha fet els dibuixos del llibre. Ell parla de la síndrome de l’hoste permanent. Va estar 15 anys vivint al carrer i explica que en els recursos als quals ell anava, se sentia sempre com un hoste. Aquí hi ha feina a fer per part dels educadors i de les institucions, però també entenc que cada persona pot viure la seva manera d'habitar de diferents formes, i fins i tot, negar-se a habitar un espai que és de serveis socials, i tenir aquesta sensació de no estar habitant l’espai, sino ser un hoste.

Quin paper hi juguen les administracions per intentar fer que aquests espais siguin més “habitables”?

S'hauria de garantir no continuar obrint espais col·lectius massificats. En aquest país tenim tendència a fer això. Encara recordo una residència que va obrir Artur Mas mig amagada a Collserola... A qualsevol que portis allà, si li dius que és una presó, s'ho creuria. No podem anar obrint indrets així, perquè és el menys inclusiu. Els espais residencials han de ser reduïts i situats dins la comunitat, no poden estar al mig del no res.

I els educadors, quina tasca cal que facin perquè funcionin les llars?

En primer lloc, cal tenir claríssim que allà on treballes és la casa d'aquelles persones, i que el màxim intrús ets tu mateix, perquè no estàs vivint allà. De fet, aquest llibre està basat en la meva tesi doctoral, i al final de la defensa, vaig manifestar al tribunal que tenia dubtes sobre si havia estat vivint o treballant en aquell pis.

Martínez, amb el llibre que ha escrit recentment | Cedida per l’entrevistat 

Conduir la teva vida significa prendre decisions en cada moment: amb qui vols viure, a quina hora dines, quan vas al llit... Les persones que viuen en espais residencials assistits, poden prendre aquestes decisions?

Jo demanaria que la persona pogués decidir sobre la seva vida, en termes generals. És veritat que els estudiants, quan viuen en un pis compartit, també han de tenir un cert ordre, i quan convius amb més gent s'han d'endreçar algunes coses. Segurament el recurs no pot mantenir que cadascú sopi o dini quan vulgui. L'interessant, però, és poder parlar-ne i decidir-ho entre tots. Hi ha moltes persones amb discapacitat que estan en recursos on els hi decideixen tot, malgrat que la part fonamental de l'atenció a les persones és que cada un pugui decidir sobre la seva pròpia vida.

Com podeu encoratjar els professionals a totes aquestes persones que, malauradament, han deixat de preguntar-se quin és el seu desig de vida, tal com diu l’activista Antonio Centeno?

Primer, hem de tenir clar que perquè una persona visqui, en el sentit més ampli, ha de tenir un objectiu vital. El sistema, els professionals o les famílies han decidit quin era l’objectiu vital de moltes persones amb discapacitat. Ara, moltes institucions s'han adonat que això ha de canviar, i que són les pròpies persones les quals han de trobar els seus objectius vitals. El que hem de fer és oferir els suports necessaris perquè aquestes persones, primer, siguin capaces de decidir aquest objectiu vital, perquè quan a una persona li organitzes la vida, al final perd el mecanisme de decidir. Després hi ha una altra cosa molt important que sempre repeteix l'Eduard Sala, de Càritas: la gent només se'n surt quan sap que hi ha algú que espera que se’n surti. Si no hi ha ningú, és molt difícil, i això té a veure també amb l'objectiu vital.

“Les persones amb discapacitat física podrien decidir tot, i malgrat això estan en espais que senten com una presó”

Hi ha persones institucionalitzades que han manifestat sentir-se oprimides. Cal canviar el sistema de dalt a baix?

Especialment les persones amb diversitat funcional física fan una crida molt gran en aquest sentit. Em sembla que el sistema d’institucionalització que tenim en aquest moment encara deixa moltes vides enrere, perquè viure no és solament sobreviure. Hi ha la gran sospita que encara existeixen recursos on les persones viuen de forma oprimida. Jo conec més els recursos de la discapacitat intel·lectual i crec que s'ha avançat moltíssim, i en els de la discapacitat física també, però hi ha molts col·lectius que alerten d'això: una persona amb discapacitat física podria decidir tot, i malgrat això estan en espais que senten com una autèntica presó.

Parlem de llars col·lectives, on conviuen moltes persones. És un fet positiu viure en comunitat o també pot ser un indicador que s'està vivint una realitat diferent?

En general, després d'haver estat en un pis d'estudiants, les persones normalment tendim a evitar la vida col·lectiva, i tal com apuntes, el fet que els recursos residencials siguin col·lectius, ja tenen característiques que els fan diferent d’un habitatge normalitzat, si és que hi ha cases normalitzades. No dubto que la vida en comunitat pugui tenir algunes característiques interessants i enriquidores, però hem de tendir a què als habitatges hi hagi el menor nombre de persones, i en tot cas, el més important és que la persona pugui escollir. 

Es tendeix a anomenar usuaris a qui viu en aquests recursos. Al llibre en parles exclusivament de persones. És un matís que cal tenir en compte?

El llenguatge és pura política. En aquest sentit, crec que és pertinent fer canvis a través del llenguatge. Em refereixo a persones perquè és gent amb la qual jo he conviscut durant molt temps. Vull pensar que els professionals que formem ara tenen també aquesta percepció, perquè segons quin tipus de llenguatge emprem ens pot distanciar de les persones ateses. Aquest afany per posar noms es fa des del poder que sent el professional, perquè és el que domina, és la persona “normalitzada”, que canvia el nom de l’altre, perquè quedi clar quin lloc ocupa cadascú.

“Els polítics no estan prioritzant millorar la qualitat de vida de les persones”

El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va anunciar fa un any que faria una gran aposta per canviar el model i fomentar l'autonomia d’aquests col·lectius, a través de l'assistència personal. Està funcionant aquest nou model?

Si algun dia soc el president del Col·legi de Periodistes, demanaré que els mitjans publiquin allò que ja està fet, perquè les administracions són expertes en fer notes de premsa de coses que es faran, i moltes vegades, si tinguéssim més premsa i més potent, caldria fer el seguiment d’allò que es va dir que es faria. Amb això et responc? Sincerament, penso que els polítics no estan prioritzant millorar la qualitat de vida de les persones. L’assistència personal és la millor manera de poder intervenir amb les persones, i inclús és més econòmica, però vivim en un món on hi ha certs lobbies que ens diuen fins i tot com hem de fer els recursos. Les residències de gent gran són un negoci. No totes, però moltes funcionen com un simple negoci. Ens fiquen al cap a través de les seves polítiques que l’única manera de resoldre aquestes situacions són les residències, amb unes característiques que van en contra de moltes de les coses que dic en el llibre. El lobby ens impregna d'aquest sistema per garantir la seva subsistència. I és molt lamentable.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Esther Coll de Nargo
1.
Totalment d'acord. Per una banda, cal fomentar l'autonomia, i la institucionalització no és precisament la millor via. Si més no quan aquesta es basa en aglomeracions residencials per reduir, suposadament, costos. Per l'altra, els recursos com l'atenció domiciliària, per exemple, que sí fomenta i respecta la intimitat de les persones, no haurien d'estar en mans d'empreses privades. Tal com dius, són persones i no usuaris, però quan passen a ser propietat privada...aleshores se'ls atorga la categoria de clients. Tot plegat força preocupant.
  • 2
  • 0

Comenta aquest article