“Cadascú de nosaltres pot trobar maneres de crear marges de resistència”

Josep Maria Esquirol | Filòsof

Ens sabem insignificants i a la vegada ens creiem imprescindibles. Som bondadosos, fins que ens convertim en tirans. Volem viure però sovint malvivim, i acabem esfondrant-nos en teranyines internes que ens fan arribar a la “ferida infinita”, un concepte que utilitza el filòsof Josep Maria Esquirol en Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita (Quaderns Crema, 2021). En el seu darrer llibre, publicat aquesta primavera, Esquirol ens recorda que som humans per allò que ens fa caure però també pel que ens abraça a la vida. 

Així, sense buscar receptes miraculoses ni dreceres, Esquirol indaga en la seva nova obra quin és el camí que tracem per fer-nos més humans, en un moment en què molts sentim que, d’alguna manera, hem abocat al fracàs allò que anomenem humanitat.

Amb una crida per tornar a l’essència, al cant, al pensament i a l’acollida, Esquirol no dubta que formem quelcom tan valuós que val la pena cuidar.

El seu llibre busca aprofundir en el més humà. Però, què és el més humà de l'humà?

El més humà de l'humà és la possibilitat de quedar tocat, dit de forma col·loquial. De forma més precisa, és la possibilitat de ser commogut, de ser afectat o també de ser ferit.

La nostra forma de vida, sovint vertiginosa, ràpida, a estones banal, ens allunya del nostre jo més humà? Ens fa més insensibles?

Probablement, en cada moment històric hi ha motius o elements contextuals que poden dificultar-nos trobar aquesta proximitat amb el més profund de nosaltres mateixos. Efectivament, hi ha maneres d'estructurar-se que ho dificulten, que no vol dir que sigui impossible. És obvi que un tipus de vida accelerada, i alhora atapeïda —perquè vivim en contextos massa densos, on trobem una certa dificultat per a respirar, físicament i anímica—, no ens facilita la reflexió sobre nosaltres mateixos, ja que això demana una certa serenitat, paciència i calma. Però no estem parlant d’una utopia, hi ha marges fecunds, no estic fent plantejaments massa majúsculs: hi ha coses que es poden fer i són molt valuoses. Jo sostinc que poc és molt.

“El més humà de l'humà és la possibilitat de quedar tocat i de ser ferit”

En aquesta obra vostè també s'endinsa en el que anomena 'la ferida infinita'. Aquest concepte és el que ens pot definir com a humans?

Crec que les persones humanes tenim en comú, i és el més profund de nosaltres mateixos, el fet que podem quedar tocats, el que anomeno la 'ferida infinita'. Per què infinita? Perquè allò que més ens commou no és una cosa que puguis delimitar, no és un objecte, o una situació puntual, sinó que és quelcom que s'escapa.

Què ens fereix?

La mort, no el fet del decés en si mateix, sinó allò que des de molt aviat, sent nen, ja et toca, i és un sentiment que ja no hi ha qui se'l tregui del damunt. Això l'anomeno el fregament de la mort. Un cop es dona, ja estàs tocat. I aquest fregament és infinit, perquè és molt difícil de definir, d'acotar...

I quan la mort, l'adversitat o l'angoixa paralitzen la nostra essència, com fer-nos tornar al camí d'allò que ens fa humans?

Procuro no donar gaires receptes, perquè és un estil que no m'agrada gaire, i les preguntes que comencen per com em costen de respondre, perquè cada persona és un món i és veritat que cadascú de nosaltres pot trobar les seves maneres de crear aquests marges de resistència. El que és obvi és que el context pot anar en una direcció, però també és cert que hi ha estratègies molt diverses per no deixar-se dur del tot.

Josep Maria Esquirol ha publicat aquesta primavera ‘Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita’ | Imatge cedida per l’entrevistat

Quin és el tret humà que més el captiva?

Segurament, la generositat o la bondat. Generositat ve de generar, i, quan generem el més valuós? Del solc de la ferida de la commoció, com una mena de terra en la qual hi ha una llavor i el moviment més genuí, que també ve de generar, és el propi acte de generar.

La bondat és un tema recurrent en la seva obra. L’anterior llibre que va escriure, La penúltima bondat també indagava sobre aquest concepte. 

Jo no busco temes sobre els quals parlar, sinó que segueixo un camí, del qual vaig recorrent trams distints, i vaig mirant les coses des de perspectives distintes segons el tram en el qual estic, però sempre en el mateix camí. Ara simplement és un tram més.

I durant aquest camí ha descobert quelcom sobre els éssers humans que l’hagi impactat?

Sí. Una de les coses que en aquest moment subratllo més és què vol dir actuar bé, fer una bona acció. Una bona acció moltes vegades evita tant la separació esquizofrènica com la confusió. Moltes vegades els humans separem les coses de manera molt rigorosa i extrema, com per exemple, el cel i la terra: el cel vinculat amb l'idealisme, amb la religió, amb l'esperança; i la terra vinculada amb la gravetat, el treball, la feixuguesa, les passions... Això és molt habitual entre els humans, quan justament la gràcia està en saber ajuntar i vincular les dues coses sense confondre-les. No tot és el mateix, però la gràcia està en la lletra i, que significa relació. Quan poses la força en la i veus maneres d'actuar molt adients. Fa que, d'una banda, no pugui haver-hi egoisme, i d'altra banda, fa que es pugui donar una bona relació. La i subratlla la relació i la condició de possibilitat perquè ens puguem relacionar. És la diferència, la vinculació, la companyia.

“Hauríem d’estar prou desperts per no necessitar una pandèmia per adonar-nos que estem aquí”

Què opina de la pandèmia, en aquest sentit? Hem parlat públicament de molts sentiments que abans estaven amagats, com la por, la incertesa, l'angoixa... Creu que hem viscut aquests mesos des d’una mirada més humana?

Segurament sí, perquè vivim en una tendència a l'evasió, però hi ha moments en la vida personal i social que són una sacsejada, i tenen quelcom de revelació, en sentit literal: hi ha coses que havies tapat amb uns vels, que ara es desplacen. Que la vida humana és vulnerable, i que el futur és incert, ja ho sabem. Justament es fan moltes previsions i pronòstics perquè el futur és incert, i pot passar qualsevol cosa. Que la vida penja d'un fil no és una metàfora arbitrària. La vida humana i el món són fràgils i vulnerables. Crec que hi ha moments de veritat, en el sentit que ens posen això més de manifest, sumada a l’experiència que l’acompanya: la por, l'angoixa, però també aquestes accions de solidaritat, de més atenció cap als altres... de més cura. Hauríem d'estar prou desperts perquè no calguessin moments com la pandèmia per adonar-nos que estem aquí.

Estem en la inèrcia, però en aquest moment tots ens hem aturat, i ens hem pensat.

De vegades vivim com si no haguéssim de morir, i quan comprens que has de morir —sense obsessionar-s'hi—, això et fa tocar de peus a terra i et fa valorar algunes coses que potser no valoraries abans.

De fet, vostè enceta el llibre, i després hi aprofundeix, parlant del cant com a essència de la paraula i de la vida. Aquells dies primers del confinament, amb la gent ballant i cantant als balcons, va ser una celebració col·lectiva davant la por?

Hi ha una frase popular que no s’ha mantingut en el temps perquè sí: qui canta els seus mals espanta. Cantar té un efecte curador en circumstàncies de dificultat, sense cap mena de dubte. Cantar per fer retrocedir la por. D'altra banda, la idea del cant m'agrada perquè literalment tens al davant una paraula que vibra, i que té a veure amb la commoció: si el més profund de nosaltres és una commoció, la paraula que vibra surt d'aquesta commoció, i guarda aquesta commoció. De vegades diem: “És una persona molt cordial”. Cordial ve de cor, i també significa el mateix. Quan el parlar és cordial de veritat, quan és el parlar de debò, la paraula surt del cor i vibra des d’ell mateix.

“Estimar és el principal infinitiu de la vida. Res més radical que aquest verb”. Per què és tan radical estimar?

En el meu anterior llibre ja vaig apuntar que hi ha tres infinitius de la vida. Els tres verbs més majúsculs, els més importants: viure, estimar i pensar. Deixant de banda el viure, que en podríem parlar molt, estimar i pensar són dos verbs que literalment intensifiquen la vida, fan que la vida encara tingui més gust. Quan una persona estima, viu més, perquè viu amb més intensitat. Tothom qui té aquesta experiència ho diu. I pensar també: reflexionar i entendre millor la situació és una forma també d'intensificar la vida.

“Quan una persona estima, viu amb més intensitat”

I quan falla? No sempre sabem estimar, ni a nosaltres mateixos ni als altres.

La vida minva. Però alguna pista tinc per aquests moments: si tu estàs al costat d'un savi, d'alguna manera t’irradia, t'encomana. No hi ha millor manera d'eixamplar la vida que la transmissió per testimoni.

També incideix molt en la resposta com a acció humana. Què li pot dir a qui no troba respostes?

No tenir resposta davant una situació complicada o difícil no vol dir no respondre: gairebé el contrari. Qui diu que no té resposta, està responent. Perquè vol fer-ho i no sap com fer-ho. No havia pensat mai en això, però m'has fet pensar que paradoxalment aquesta reflexió podria ser reveladora de quelcom realment important. Dèiem que la rebuda de la ferida és el primer pas, i en aquest sentit, el segon pas seria la resposta.

Des del Social.cat donem veu a l'acció social, un àmbit on les respostes han de ser urgents, i es necessiten moltes, de respostes, perquè en veiem moltes, de necessitats. Des de la filosofia, es pot nodrir l'acció social?

La vàlua i la possibilitat de l'ajuda ha de venir reconeguda per les persones que estan en els diversos fronts. Són les que han de dir allò que els nodreix. La filosofia és simplement aquesta capacitat que tenim tots nosaltres de pensar en la situació en la qual estem, i a fons. Justament per això el més important no és elaborar teories, sinó fer reflexions que puguin ser nodridores, i els altres ja ho decidiran si ho són o no. Si pots dir quelcom, encara que de vegades sigui una obvietat, i a partir d'això les persones que estan en situacions de més urgència i dificultat troben més orientació, ja és molt.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Marta Bcn
2.

Bona entrevista però llàstima que el periodista s'oblidi del pronom "en".Mal d'ulls i mal de cor en veure qui ni des d'aqui cuidem la llengua.

  • 0
  • 0
Isabel Prósper Barcelona
1.

Llegint l'entrevista m'he emocionat i he desitjat tant llegir més que ja el tinc reservat a la Documenta. Gràcies!

  • 1
  • 0

Comenta aquest article