La meitat de les persones amb discapacitat intel·lectual no pot decidir on viure, ni amb qui

Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

Aquest dimecres ha estat una data rellevant per a les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies, i és que, per primer cop, s'han fet públiques dades e informacions sobre la seva realitat que fins ara no s'havien investigat.

Només un 9% de les persones d’aquest col·lectiu pot viure en el tipus de llar que desitja, i amb qui vol; quatre de cada deu no ha assistit al centre escolar que li hagués agradat. El 78% pren diàriament medicació, la meitat psiquiàtrica, tot i que no tingui un diagnòstic de trastorn mental. Aquestes són algunes de les dades més rellevants que recull el I Informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya, publicat per Dincat i Granés Fundació, i que posa llum a un “buit històric” en l’estudi de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, segons han destacat ambdues organitzacions durant la roda de premsa celebrada per presentar la investigació.

L’informe, que recopila les principals dades disponibles avui sobre les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya, vol oferir una radiografia sobre la realitat del col·lectiu, per identificar els grans reptes que cal abordar per donar resposta a les necessitats d’aquestes persones i les seves famílies. Per fer-ho, repassa àmbits com la salut, l’educació, el treball i l’ocupació, la vida independent, el nivell de vida i la protecció social, entre d’altres.

“Té un gran valor perquè és el primer, i sense dades no es poden construir polítiques públiques i avaluar-les posteriorment”, ha assegurat Carles Campuzano, director de Dincat. Per part seva, Anna Masferrer, directora de Grané Fundació, creu que a partir les evidències que destaca l’informe es podran “exigir les millors polítiques i implementar els suports que les persones amb discapacitat i les seves famílies necessiten per arribar a la plena inclusió”, ha dit. De totes maneres, una de les conclusions de l’informe és la manca de dades: “És injustificable, fet que evidencia la invisibilitat que pateixen les persones del nostre col·lectiu”, ha denunciat Campuzano.

La feina ha estat “molt feixuga”, ha reconegut Ariadna Fitó, autora de l’informe, ja que no hi havia dades fiables degut a diverses raons: estan desactualitzades, són dades disperses, les sèries històriques estan trencades i a més a més, hi ha molt poca segmentació per discapacitat i per territori. “No es poden dissenyar polítiques socials amb dades genèriques”, ha recordat Fitó, qui ha demanat l’Idescat que faci aquesta tasca, tal com fa l’Ine en l’àmbit estatal.

Una radiografia més fidel a la realitat

Tot i la mancança de dades, l’informe revela algunes xifres que són significatives per conèixer a fons la realitat del col·lectiu. Ara mateix, a Catalunya 1 de cada 100 persones té discapacitat intel·lectual. 79.000 persones tenen una discapacitat intel·lectual reconeguda. La xifra, segons alerta l’informe, ha anat creixent en els darrers anys, i en els darrers cinc anys, és l’única discapacitat que presenta una tendència d’augment sobre el total de tipologies de discapacitats (físiques, visuals, auditiva, etc.).

Una altra dada rellevant és el fet que el 56% de les persones amb discapacitat intel·lectual són menors de 35 anys, i que la seva esperança de vida és deu anys menys que la resta de la població. Pel que fa a gèneres, el 69,7% són homes. Pel grau de discapacitat, el 52,18% té una discapacitat del 33 al 64%; un 23,14 la té entre el 65 i el 74% i un 24,66 té una discapacitat intel·lectual superior al 75%.

D’altra banda, l’anàlisi també destaca aspectes molt rellevants en aquells aspectes que conformen la vida de les persones amb discapacitat. És significatiu que el 42% de les persones del col·lectiu manifesten que no han pogut assistir a l’escola, institut o centre de formació que els agradaria. Durant els últims 15 anys, el nombre d’alumnes en Centres d’Educació Especial s’ha mantingut estable, al voltant dels 7.000 alumnes.

Pel que fa a treball i ocupació, l’informe revela que només una de cada cinc persones actives amb discapacitat intel·lectual té feina. Així, l’any 2020, a Catalunya, la taxa d’activitat del col·lectiu suposava un 37,1%, mentre que la de les persones sense cap discapacitat era del 79,7%; és a dir, 42,6% punts per sota de la mitjana. En relació amb l’atur, la població amb discapacitat acumula una taxa del 23%, el doble de la població sense discapacitat (11,2%).

Fer una vida independent, un repte lluny d’assolir-se

Viure la vida tal com la desitges. Aquest és un dels reptes més complicats d’aconseguir per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Però la realitat és que només el 52,3% del col·lectiu manifesta que no han pogut decidir on viure, ni amb qui viure. Així, un 40% voldria viure en un pis a soles o en parella, però només el 9% gaudeix d’aquesta situació.

Pel que fa al temps d’espera mitjà per accedir a un recurs residencial ha estat de 22 mesos des del 2015 al 2020, segons en destaca l’informe; aquesta xifra ascendeix 32 mesos quan el tipus de suport necessari no està definit. En total, el setembre de 2021, hi havia 1.076 sol·licituds en llista d’espera per accedir a un centre residencial, i el maig del 2021, hi havia 2.307 sol·licituds en llista d’espera per accedir a una llar residència; segons l’autora de l’informe, no han pogut actualitzar aquesta dada amb el departament de Drets Socials.

D’altra banda, es destaca la desigual cobertura de les necessitats residencials segons el territori: només a tres comarques se supera el 50% de cobertura de les necessitats residencials: el Ripollès, les Garrigues i el Segrià. El Tarragonès i el Barcelonès són les dues comarques amb pitjor cobertura, en aquest sentit.

La salut també ocupa una part destaca de l’informe; el 28,4% de les persones amb discapacitat intel·lectual considera que no ha pogut decidir sobre aspectes rellevants de la seva salut. Una altra dada preocupant és que el 78% pren diàriament fàrmacs i no tots aquests tenen prescripció mèdica. Gairebé la meitat pren medicació de tipus psiquiàtric, tot i que no tinguin una diagnosi de trastorn mental.