Repartiment de les tasques domèstiques i la càrrega familiar: avancem, però no massa

Olaya Fernández Guerrero  Periodista i professora de Filosofia, Universitat de La Rioja

La corresponsabilitat en la llar és una assignatura pendent. Segons l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, en 2022 la taxa global d’igualtat en temps dedicat a tasques domèstiques de cures va ser del 69,1. En la comparativa per països, Espanya se situa lleugerament per sobre de la mitjana europea, amb una taxa de 74,5 en aquest ítem. Considerant que la plena igualtat suposaria un 100 en aquest índex, hi ha molt de marge de millora. En el context iberoamericà, aquesta desigualtat és encara major i les últimes dades de l’Observatori d’Igualtat de Gènere d’Amèrica i el Carib reflecteixen que les dones de la regió dediquen diàriament tres vegades més temps que els homes a la realització de tasques domèstiques i de cures no remunerades.

Si les dones assumeixen majoritàriament la planificació i realització de les labors de casa (s’encarreguen sobretot elles de la neteja, alimentació i higiene, i de les cures bàsiques a menors i persones majors dependents), no és d’estranyar que aquestes desigualtats, observades quotidianament en les famílies, es reprodueixin entre les generacions més joves.

Els rols de gènere tradicionals en els quals ens eduquem es perpetuen, com ja va plantejar Simone de Beauvoir en el seu cèlebre llibre El segon sexe. Encara que aquesta obra va ser escrita a mitjans del segle passat, desgraciadament molts dels seus plantejaments continuen tenint vigència.

Estereotips i generalitzacions

Els estereotips de gènere, molt implantats en la societat i la cultura, són l’origen d’aquestes distincions que comencen en la primera infància i es prolonguen tota la vida. Aquests estereotips es plasmen en creences sobre els modes de ser d’homes i dones, que es prenen com a veritats immutables: “Les dones són més netes”, “els homes són menys acurats amb les coses”, “les nenes són ordenades”, “els nens són bruts”, etcètera.

En considerar, erròniament, que aquestes qualitats són d’origen natural, s’assumeix que és impossible modificar-les i inculcar als nens la mateixa afició per l’ordre i la neteja que tenen les nenes. Les expectatives i les exigències canvien en funció del sexe i això influeix en l’educació rebuda en l’entorn familiar i en els resultats del procés.

Homes adults no preparats

Quan arriba la majoria d’edat, aquestes diferències comencen a passar factura. Ells, al no haver-se entrenat en accions bàsiques com cuinar o netejar, estan pitjor capacitats per a viure emancipats. Són més dependents, necessiten que algú els faci aquestes tasques, i en el millor dels casos aprenen tardanament a realitzar-les.

Les noies sí han tingut aquest aprenentatge, la qual cosa els dona un cert avantatge a l’hora d’independitzar-se perquè estan habituades a gestionar l’entorn domèstic, si bé això perpetua les desigualtats de gènere, perquè s’assumeix que elles han d’ocupar-se d’aquests aspectes en grau més alt que altres membres masculins de la família.

La vida en parella

Els majors problemes sorgeixen quan aquests joves s’aparellen i comencen a conviure. Ells mai han tingut responsabilitats en la llar. No guisen, no saben com es neteja el bany o quan toca canviar els llençols. Elles saben fer aquestes labors, així que l’opció fàcil és que s’encarreguin de la seva realització.

Passa el temps. Arriben els fills i filles i la càrrega domèstica augmenta. Però ja està instituïda el costum que la dona gestioni la casa, i en aquest punt és difícil redistribuir responsabilitats i aconseguir que l’home col·labori en tasques que mai ha exercit.

Un estudi recent sobre corresponsabilitat indica que les dones s’ocupen de l’alimentació i neteja de la llar, i els homes del manteniment del cotxe i del bricolatge. Encara que són dades referides a la regió de La Rioja, els seus resultats poden extrapolar-se a tota la societat.

Canvi generacional

Una troballa esperançadora és que els homes joves s’involucren més en les cures de fills i filles que els d’anteriors generacions. Nous models de masculinitat i paternitat responsable comencen a calar en la ciutadania. Encara estem lluny de la plena corresponsabilitat, però a poc a poc anem avançant cap a ella.

Per a continuar reduint la bretxa de gènere en les tasques domèstiques i de cures, els dos àmbits d’actuació essencials són la llar i l’escola.

La llar és el primer àmbit d’aprenentatge i socialització. Per això convé fomentar que les famílies siguin entorns d’equitat i corresponsabilitat, on nens i nenes observin un repartiment just de les labors domèstiques i aprenguin per igual a exercir-les.

L’escola coeducativa és un altre espai important, i la seva efectivitat augmenta a edats primerenques. Com ja va dir el filòsof grec Aristòtil, els éssers humans aprenem per imitació. La igualtat de gènere també s’interioritza d’aquesta manera: presenciant diàriament gestos i actes que exemplifiquen aquesta igualtat.

Polítiques públiques

A més d’abordar aquestes qüestions des de la infància per a promoure que les generacions futures siguin més corresponsables, cal no descurar a la resta de la població. Les polítiques públiques tenen un rol destacat en aquest sentit, impulsant mesures per a alleugerir la càrrega domèstica femenina i augmentar la implicació masculina en la llar.

La plena corresponsabilitat només s’aconseguirà quan se superin els estereotips de gènere tradicionals i es consideri normal que les tasques domèstiques i de cures es comparteixin, i que les faci indistintament un home o una dona. Si totes les persones embruten, no és just que sempre netegin les dones.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)