En la llarga història de la humanitat, el feminisme és un moviment recent. No així la desigualtat estructural entre homes i dones, present en totes les civilitzacions, en totes les cultures i en tots els temps. També en l’actual. L’única manera d’avançar en igualtat és educar en feminisme: conèixer la història de la lluita de les dones contra la discriminació per raó de sexe; entendre la construcció social del gènere; identificar com els mandats de gènere intensifiquen la desigualtat. També desconstruir les crítiques entorn del feminisme que busquen desqualificar-lo o criminalitzar-lo i, amb això, desmobilitzar als qui prenen consciència de la desigualtat.
Què és i què no és el feminisme?
Una definició de feminisme és la que trobem en la pàgina web del Instituto Nacional de las Mujeres mexicà:
“Moviment polític, social, acadèmic, econòmic i cultural que busca crear consciència i condicions per a transformar les relacions socials, aconseguir la igualtat entre les persones i eliminar qualsevol forma de discriminació o violència contra les dones”.
L’activista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichi considera que “tots hauríem de ser feministes”. Però en alguns contextos ser feminista no és popular. Ser feminista és una amenaça per al statu quo. Als qui estan en una posició de privilegi el feminisme pot molestar-los. Per això el feminisme és necessari.
Un objectiu assolit?
Des de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, dones i homes som iguals en drets, encara que no en la seva realització. D’aquí ve que les Nacions Unides encara incloguin com un objectiu a assolir (l’objectiu de desenvolupament sostenible número 5 de la seva Agenda 2030) aconseguir la igualtat entre els gèneres i empoderar a totes les dones i les nenes. Aquest doble objectiu es considera la base per a construir un món pacífic, pròsper i sostenible.
En l’imaginari col·lectiu patriarcal el feminisme i, en general, l’activitat independent de les dones, ha estat carregada de sospita, quan no de repressió, com va ocórrer amb la caça de bruixes en el passat.
La divisió sexual de rols, que es tracta d’explicar per raons biològiques ancestrals, continua llastrant les estadístiques actuals en temes com la distribució desigual de les cures, la conciliació, els salaris, els sostres de cristall o les agressions sexuals. Serveixin les següents dades per a mostrar la persistència de la desigualtat:
Per aquest motiu, un llibre de mitjan segle passat com El segon sexe de Simone de Beauvoir continua sent un referent per a defensar la necessitat d’un canvi que avanci cap a una societat on les dones no estiguem en una posició subalterna.
El camí cap a la igualtat ha de desenvolupar-se en un doble sentit: de dalt a baix, a través de polítiques d’igualtat; i de baix a dalt, en les activitats de la vida quotidiana. En tots dos es precisa l’educació en igualtat, és a dir, l’educació en feminisme.
Feminisme i igualtat
El feminisme no és el contrari del masclisme. No busca la supremacia de la dona enfront de l’home. Cerca la igualtat entre homes i dones.
Per aquest motiu, podem afirmar que “tot el que no és educar en igualtat, és educar en el masclisme i el sexisme”. La divisió sexual de rols marca, alhora que limita, a nens i nenes en la seva manera de ser i estar en el món. Quan ajudem a les noves generacions de nens i nenes a ser conscients dels estereotips i mandats de gènere estem fent el primer pas perquè puguin alliberar-se d’ells.
Com aconseguir-ho?
Aprenem a partir dels models que tenim a prop. La socialització de nens i nenes és diferent i també la percepció que nens i nenes tenen de les característiques del sexe oposat. Els missatges que reben els uns i les altres a través dels llibres de text, dels mitjans de comunicació i d’altres agents de socialització també és diferent. Per aquest motiu, educar en igualtat és un repte per a les famílies, les escoles i per a la societat en el seu conjunt.
Un repte que podem afrontar amb la coeducació i un enfocament de la masculinitat actualitzat, que busqui relacions més justes i igualitàries entre homes i dones a través de la seva major implicació en la prestació de les cures i les tasques reproductives, que sigui crític davant de la falta de respecte i la violència cap a les dones, i que participi activament en defensa dels drets de les dones. Cal reforçar la formació inicial i permanent en igualtat del professorat i de tots els agents educatius, és a dir, tota la societat.
Els homes també sofreixen el patriarcat
En el camí cap a la igualtat i en la lluita contra les diferents violències que sofrim les dones cal assenyalar com a responsable al patriarcat, del qual som víctimes homes i dones.
Al costat del poder i privilegis per raó de sexe, el patriarcat imposa als homes models de masculinitat hegemònica o tòxica: repressió d’emocions o l’exercici de la violència contra les dones. Quan ens enfrontem als reptes del posthumanisme és temps d’alliberar-se de la barbàrie entre iguals.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari