Dos terços de la població de Catalunya té algun origen migrant

ACN

El 65,8% de la població de Catalunya és immigrant o descendent d’immigrant, ja sigui fruit de l’emigració d’altres parts de l’Estat com de la internacional. De fet, la migració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones a Catalunya, enfront de les 200.000 provinents del creixement natural. Aquestes són algunes de les dades destacades de la publicació La Catalunya dels vuit milions del Centre d’Estudis Demogràfics (CED). El treball s’ha fet en commemoració dels 40 anys del CED, que ha arribat a aquest aniversari al mateix temps que Catalunya ha passat dels sis als vuit milions d’habitants. La publicació conclou que és la immigració la que explica aquest creixement exponencial. El 2021 hi havia 2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya.

L’evolució del saldo migratori marca quatre grans onades, dues al segle XX (1010-1929 i 1950-1976) protagonitzades per immigrants provinents de la resta de l’Estat; i dues més (2000-2008 i 2016-2022) protagonitzades per immigració internacional.

Les dues primeres onades van aportar a Catalunya 455.000 i 1,3 milions de persones, respectivament. Això vol dir que van contribuir en un 76% i en un 55% al creixement total de la població en aquests períodes. Pel que fa a la migració del segle XXI, ha aportat 1,5 milions de persones.

El treball defensa que sense aquest pes “extraordinari” de les migracions “no s’entendria” l’evolució demogràfica del país, però tampoc l’econòmica, la social o la cultural.

El creixement demogràfic de Catalunya s’ha produït “a batzegades”, molt relacionat amb els cicles econòmics. El saldo migratori és el component principal d’aquest creixement, ja que el creixement vegetatiu va destacar durant els anys seixanta fins a la primera meitat dels setanta gràcies al conegut baby-boom, però des de llavors ha anat perdent pes per la davallada de la natalitat i l’augment de les defuncions per l’envelliment.

Creix l’emigració de Catalunya a la resta de l’Estat

La migració de l’Estat a Catalunya ha anat reduint-se amb el pas dels anys, després dels pics dels anys seixanta i setanta. En canvi, la de persones que viuen a Catalunya i decideixen marxar a altres comunitats ha anat augmentant. El 2008 es va registrar un saldo negatiu: 11,7 mil sortides per sobre de les entrades.

En canvi, la immigració internacional ha seguit el patró contrari. Els dos grans pics d’entrades es van produir des de principis del segle XXI fins a la gran crisi del 2008, amb un pic de 201,7 mil entrades el 2007. El segon, des del 2014 fins al 2019, amb 203,8 mil entrades el 2019. La pandèmia de la Covid-19 va tornar a frenar aquest procés. El saldo migratori va passar a ser negatiu entre 2012 i 2014.

2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya

El 2021 hi havia a Catalunya 2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya, el 56,5% de les quals a l’estranger. A aquests cal sumar 2,3 milions que han nascut al país però tenen com a mínim un progenitor nascut fora, el 74,2% dels quals a la resta de l’Estat. Sumant unes i altres —les persones migrades i les nascudes a Catalunya però descendents d’un progenitor nascut fora de Catalunya—, representen el 65,8% de la població.

Si s’afegeix la tercera generació de nascuts a Catalunya, amb progenitors també al país, però algun avi o àvia nascuts fora, al voltant de tres de cada quatre catalans serien producte directe o indirecte de la immigració del segle XX i XXI, destaca l’informe. El CED ho resumeix assegurant que Catalunya és “terra d’immigrants”.

Andalusia i Extremadura; i Marroc i Colòmbia

Entre els que van venir d’altres parts de l’Estat destaquen els que ho van fer d’Andalusia i Extremadura. En quaranta anys, el rànquing es manté gairebé intacte, però amb menys efectius de cada origen, producte majoritàriament de la mortalitat i el retorn. Així, els nascuts a Andalusia representaven el 1981 aproximadament un 16% del total de la població catalana; i els extremenys estaven al voltant del 3%. Ara, els d’origen andalús són poc més del 6% i els d’Extremadura no arriben al 2%. Per darrere hi ha Castella i Lleó, Aragó, Castella la Manxa, Galícia, País Valencià, Múrcia i Madrid.

Pel que fa a la immigració internacional, gairebé tots els països del món estan representats entre els 1,7 milions de persones nascudes a l’estranger empadronades a Catalunya. Per grans agrupacions destaquen els llatinoamericans, amb el 44,8% dels empadronats nascuts a l’estranger el 2022; per sobre del 22,1% d’europeus, el 20,8% d’africans o l’11,3% d’asiàtics. Per països, els nascuts al Marroc són el primer origen amb 266.000 persones, el 15% de tots els nascuts a l’estranger. El segueixen els nascuts a Colòmbia (6,8%) i Argentina (5,5%).

De Barcelona a Guissona

Pel que fa a la distribució, Barcelona té 477,7 mil persones nascudes a l’estranger, un 29,2% del total. La segueixen l’Hospitalet (33,1%) i Badalona (19,8%).

Per poblacions, en canvi, Guissona és el municipi amb el percentatge més gran de persones nascudes a l’estranger (49,2%), seguida de municipis lligats al turisme o l’agricultura com Castelló d’Empúries (47,1%) o l’atracció per la frontera que ofereix la Jonquera (44,3%).

Baixa natalitat

Una de les característiques de l’actual situació demogràfica de Catalunya és la baixa i tardana natalitat: menys d’1,2 fills per dona el 2022. La davalla de la natalitat es va produir al llarg de tot el segle XX, a excepció del període que va de mitjans dels anys cinquanta als setanta, quan es va viure el baby-boom. Des de principis dels vuitanta, però, el model és el de molt baixa i tardana fecunditat, alterat només en part durant el primer decenni d’aquest segle per la materialització de la fecunditat ajornada a edats joves i la immigració estrangera. El 2008 es va arribar a 1,58 fills per dona.

Malgrat això, ara, les dificultats per materialitzar l’ajornament de la fecunditat en edats joves i la reducció en l’arribada de població estrangera ha propiciat tot el contrari. El CED alerta que aquest model de fecunditat provocarà que en les generacions més recents una part significativa de les dones no tinguin fills malgrat desitjar-los i que la descendència de les que són mares sigui també inferior a la desitjada. Això es coneix com a dèficit de fecunditat.

Després d’aquesta anàlisi, el CED, amb seu a la UAB, situa com a grans reptes gestionar un territori més poblat amb dinàmiques internes ben diferenciades com el despoblament o la gentrificació. En segon lloc, hi ha el repte de cohesionar una població cada cop més diversa i, en tercer, adaptar les transferències públiques i privades a una estructura d’edat progressivament envellida.