La legitimitat dels cossos que ocupen els carrers

Aquests dies convulsos en els que les persones ens hem sentit cridades a ocupar els carrers utilitzant la presència i la corporalitat com a reivindicació i com a mostra de la dignitat d'un poble, he estat pensant en aquells cossos que ocupen els carrers de forma indefinida però que no es consideren, altres dies de l'any, prou dignes per ocupar-los.

Jo, que també he sortit al carrer, me'ls he anat trobant entre la gent, i tot i fer dos anys que ja no puc col·laborar de forma activa amb ells, s'alegraven de veure'm. Un treballa i ha aconseguit llogar una habitació, però no li he vist massa bona cara, espero de debò que no es deixi derrotar. Un altre, content, m'explica que ha anat fent cursos i petites pràctiques i que venia de treballar, però que encara dormia al carrer. Sí, hi ha gent que va fent feinetes però no es pot permetre viure de manera digna. Un tercer, segueix com sempre, parla i parla i parla, i camina, camina molt, per això a ell me'l trobo sovint, i sovint li he de dir que tinc pressa després de parar-me a escolar-lo uns minuts.

Un company m'explica que en Fidel (nom fictici), al que saluda regularment, ja que viu en un banc a prop de casa seva, està espantant. La presència policial, els trets que sent, el foc i els crits el fan sentir indefens. Com si viure al carrer sense res més que el que porta a sobre no fos, ja de per si, una situació d'indefensió absoluta.

Persones sense llar que lluiten cada dia per la seva dignitat, una dignitat que es veu directament atacada per les mirades furtives de la gent, i que ara, barrejats entre la gran quantitat de persones que tenim la necessitat de sortir al carrer, queden diluïts i anònims perquè són com nosaltres, cossos legítims d'ocupar els espais comuns. Però el carrer, escenari inequívoc de la confluència comunitària, deixa de ser de tots quan marxem a casa i des de les nostres llars els jutgem i decidim que no haurien d'estar a la vista. I és que la seva presència incomoda la nostra consciència perquè en el fons sabem que formem part d'un sistema que abandona a persones a la seva sort.

Treballar amb persones sense llar, però sobretot seure a conversar amb elles, em va canviar la mirada. La paraula dignitat pronunciada per ells i elles és un cop de puny directe a la consciència que em va obligar a qüestionar la moral social i a donar-me del cinisme de les polítiques neoliberals que aprofiten el sensellarisme per a mantenir a ratlla als ciutadans. Vénen el missatge que estan al carrer perquè volen i que hi han acabat perquè són fracassats i nosaltres, que cada cop veiem els nostres drets més escapçats, ens creiem lliures i ens convencem de què sempre prendrem la decisió correcte per a no acabar com ells. Però quan els escoltes i t'expliquen les seves històries te n'adones que no són diferents a tu, i que passar de ser un ciutadà de ple dret a ser “basura” (com ells mateixos explicaven), no depèn únicament d'un mateix.

Tenen problemes? Sí, molts; i viure al carrer els multiplica exponencialment. Però continuen essent persones, com tu, com jo i senten i viuen com tu i jo: pateixen quan veuen que els transeünts canvien de vorera en veure'ls; tenen un bon matí quan algú els diu bon dia; s'aferren al somriure d'un nen; miren amb ulls vidriosos quan se'ls demana si necessiten res; i ploren quan ningú els veu.

Ara, que tenim els sentiments a flor de pell, que creiem en la solidaritat, en la lluita unida i en el poder d'un poble, apel·lo a la vostra consciència, a la vostra capacitat de crítica i autocrítica. Que la lluita continuï, que mai ens facin callar a la força, però lluitem per tots i no només per a determinades classes socials.