L’acompanyament: una declaració d’intencions en la relació educativa

Històricament, les accions en el camp social s'han centrat en les mancances o necessitats de les persones. Termes com "intervenció" o "assistència" han tecnificat la relació educativa convertint-la en una transacció o operació de durada determinada en la qual el subjecte esdevé passiu, pel que massa sovint, és el professional qui acaba decidint què és el millor per a la persona, basant-se en protocols establerts que generalment s'han dissenyat des de concepcions paternalistes i/o capacitistes, apartant l'essència mateixa d'aquell que serà intervingut.

Afortunadament, en els darrers anys, l'enfocament basat en l'acompanyament irromp amb força a tots els àmbits socials. Es tracta de pensar a la persona des de les seves capacitats i potencialitats, i no des d'allò que els manca, trencant amb la tirania de la nominació sorgida dels diagnòstics i les etiquetes. Adjectius que comporten l'estigmatització de les persones i que acaben modificant les identitats, enquistant-les en parcel·les excloents de les quals difícilment es pot escapar.

Acompanyar, ens obliga a contemplar a l'altre en tota la seva plenitud per descobrir la seva essència única i irrepetible sorgida de la pluridimensionalitat humana i té molt a veure amb els rostres, amb la pell, el tacte i els sentits. Acompanyar és saber estar en silenci, és escoltar el que es diu i el que no es diu, és saber llegir entre línies, és acollir, és sentir, és no jutjar, no culpar però tampoc compadir, és arriscar-se i donar l'opció d'arriscar-se, és donar-se la mà i caminar, córrer, cridar, caure i tornar-se a aixecar. Acompanyar és simplement reconèixer a l'altre malgrat tot, perquè prengui consciència de si mateix i aprengui a trobar les eines necessàries per a desenvolupar-se.

L'enfocament basat en l'acompanyament, doncs, es desfà de relacions educatives controladores, normalitzadores i anestesiants; concep al subjecte com a membre de ple dret al qual se'l convida a agafar les regnes de la seva vida per a decidir per si mateix, amb tota la responsabilitat que això comporta. Acompanyar, doncs, ens permet deixar de ser tecnòcrata per a implicar-nos i deixar-nos dur en la mateixa relació educativa, transformant-nos al mateix temps que aquell a qui acompanyem. Perquè acompanyar és quelcom en moviment. Implica un destí, i per tant, un camí o procés que en cap cas es recorre en solitari.

Acompanyar es tracta d'una acció bidireccional. És presenciar la vida amb l'altre i sentir amb l'altre, pel que el procés no serà mai asèptic. Ens evocarà a experiències passades que remouran velles ferides, però des de les quals es refermarà el vincle i ens permetrà projectar i il·lusionar-nos amb qui tenim al costat.

Molts dels professionals del camp social ens hi dediquem, precisament perquè gràcies a l'acompanyament d'altres persones, potser fins i tot d'una manera tàcita, hem aconseguit recórrer camins tortuosos. Una mà ferma que ens va fer aixecar quan sentíem que tot estava perdut, una paraula a temps d'aquell que sempre va creure en nosaltres. Veure el nostre propi potencial reflectit als ulls de l'altre és el que ens va "salvar", el que ens va empentar endavant i el que ens continua encoratjant.

Ara estem preparats per ser nosaltres els que volem ser aquell acompanyant, perquè sabem què és estar cansat i perdut i ens impliquem i ens arremanguem, perquè la vocació ens neix de dins, del propi patiment, de la mateixa ràbia convertida en passió i agafem el dolor de l'altre i el girem com un mitjó i li mostrem que el dolor és sentir, i sentir es potencia i el farà aconseguir reptes que ni s'havia imaginat, que només ha de trobar les eines necessàries per fer-ho i prendre consciència que només ell ha de prendre les decisions que afectaran la seva pròpia vida.

Acompanyar, doncs, és una tasca artesana, que es cou a foc lent, que es fa amb les mans i extreu el millor d'allò que cal polir. És art, i com a tal ens exigeix entregar-nos. Es tracta d'abaixar la guàrdia, de permetre'ns somiar, de no donar res per fet. És possibilitat, són infinits, controvèrsies, qüestionaments, és, en definitiva, qualsevol cosa que ens puguem imaginar.