L'accessibilitat és vida (5): els lladres de temps

Després de repetir en unes quantes ocasions: “No tinc temps!”, em vaig adonar que em calia replantejar com m'estava organitzant el meu dia a dia. En un intent de posar-hi remei, vaig assistir a una brillant conferència del DIXIT Vic sobre l'estrès i vaig fullejar un parell de manuals pràctics de gestió del temps. Tot plegat em va permetre comprendre que tot i que el temps és el mateix per a tothom, cadascú el viu de forma individual i subjectiva. Com més diferents i distants són les percepcions d'entre “allò que jo crec que faig”, “allò que penso que hauria de fer”, “la percepció que tenen els altres d'allò que jo faig”, i “allò que faig realment”, més allunyats estem d'una bona gestió del nostre temps.

A nivell pràctic, millorar l'ús del temps radica, en part, en conèixer aquells actes propis i quotidians que ens el prenen, sovint de forma inconscient. Són els anomenats lladres de temps. La bibliografia els classifica en interns i externs:
•Els interns són determinats hàbits o rutines, no aprofitar el teu bioritme, el perfeccionisme (quan no hi ha equilibri entre la qualitat de la tasca que estàs fent i el temps que hi dediques) i la procrastinació amb aquella tasca que, pel motiu que sigui, sempre ajornes.
•Els externs són, entre altres, el telèfon, les reunions ineficaces, la cerca d'informació dins una xarxa infinita que és internet, interrupcions i els correus
electrònics.

Repassant la llista, però, vaig veure que gran part dels meus lladres de temps més habituals no hi eren contemplats. Lladres de temps, no per no deixar d'estar pendent del correu electrònic i les xarxes socials cada minut del dia, sinó per la realitat que comporta el fet de conviure amb una diversitat funcional.

Els cordons de les sabates negres noves, els botons minúsculs del meu jersei preferit, la cremallera de la jaqueta gruixuda que sempre s'encalla a mig pujar o posar-se els guants cada matí, entre d'altres.

A la cuina és agafar el ganivet i veure com se't resisteix la patata i la ceba, i com el temps passa i encara has de trencar i batre els ous. Avui soparé tard un altre cop.

Anar a comprar fruita i verdura, peix o carn, a la ferreteria, roba de tota classe (pijames, vestits, jaquetes, banyadors, roba d'esport, tovalloles...,), i no a la botiga de sota a casa o més a prop meu, sinó a la que tinc el “privilegi” de poder entrar. Sí, l'esglaó de l'entrada altre cop.

Hores planificant viatges, excursions o activitats vàries a destins desconeguts. De nou, serà accessible el lloc? Busca, envia correus o truca. I, un cop arribes a la porta principal de la teva destinació, agafa paciència perquè (encara en massa ocasions) l'entrada que hauré de fer servir serà la porta del darrera o passar per un sense fi de passadissos, magatzems i sales contínues i no visibles per a l'espectador “convencional”, per arribar a l'esperat ascensor.

Setmanalment, el gimnàs, la piscina, la fisioteràpia i les sessions d'hipopressius. “Així també et distreus”, et diuen. I la teva salut passa altre cop davant de tot, sense cap altra opció viable. Però si no vas a la piscina, em diran qui em coneix i llegeixi l'article. Però hi hauria d'anar, no? Tothom diu que va tan bé... Però, quan hi vaig? O d'on trec el temps?

Però el pitjor lladre de temps de tots és, sense cap dubte, quan en el moment més inesperat em cau una cosa a terra. I durant un temps més o menys llarg, segons
l'objecte precipitat en qüestió, es desencadena amb més o menys èxit un: cames, apuntaleu-vos; cos, ajup-te (sobretot no caiguis); mans, agafa l'objecte; mans, no tiris
altre cop l'objecte; cos, incorpora't. I tot plegat finalitza amb un gran èxit o el fracàs més absolut.

Diuen que el temps és nostre. És meu? Com mirar-se al mirall, no sempre ens agrada el que hi veiem, però l'acceptació dels comportaments d'un mateix i una actitud positiva són aspectes tan importants com saber planificar i gestionar els recursos (esforç i temps) de totes les tasques que hem de fer cada dia.

Per recuperar temps l'entorn és clau, si aquest va acompanyat d'una societat oberta inclusiva, i d'una legislació sobre accessibilitat a l'alçada del que estableix la
Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l'ONU. I és que l'accessibilitat a tots els nivells és sinònim de vida, però també ho és de temps.