Mirar, enyorar i estimar

Ara mateix enyoro molt mirar persones. Seuria en algun banc de Passeig de Gràcia —ara triaria una altra zona, la veritat—, com fèiem amb una amiga de Girona de la universitat fa exactament 16 anys, i em dedicaria a mirar i a mirar persones que van amunt i avall. M’entusiasma fer això i, ara mateix, ho trobo a faltar: miro els de casa i, realment, fins i tot en ells trobo canvis i coses sorprenents.

M’agradaria dir que, sense el confinament, no m’hauria adonat d’aquests petits canvis dels de casa, però possiblement és mentida, perquè com que no trobo cap feina massa decent estic molt a casa i estic molt per la família, el que fa que visqui amb certa intensitat els petits canvis que fan encara que no estiguem confinats. No és res del que estigui massa contenta, però ho dius i sembla que és menys fotut. El cas és que aquest mirar la família amb el confinament no deixa de ser un mirar més introspectiu, i necessito una mica de dosi de mirar amb certa frivolitat, com a Twitter, però de veritat i sense mala llet.

Veure’ls vestits, mirar d’olorar-los, identificar-me amb aquella fumadora, somriure per aquell senyor que canta, mirar amb enveja com passeja aquells talons vermells, decidir si aquella noia és morena o es tenyeix i té el cabell gris... Sobretot pensar les històries cap a les quals van i de les quals venen i què els hi deu passar per l’àtic. Si no espantés la gent, els ho preguntaria.

Durant el confinament, a banda d’enyorar mirar, ha ressonat fort dins meu el que algú sempre m’ha dit: que no estima a gaires persones. Riem sempre quan en parlem. “Estimar, estimar”, diu ella amb cara de circumstàncies, i matisa: “Li tinc molt d’afecte, m’agrada quedar-hi, però estimar…”. I jo m’enriolava cada vegada que ho deia, perquè li respecto, pobre, no hi pot fer res, però em costava d’entendre. Jo creia tenir clar qui estimava i que sabia estimar i que estimava molta gent, jo.

I resulta que no, que després de 40 dies i escaig tancada a casa m’adono que no sé massa qui estimo de veritat, o si més no, no estimo de la mateixa manera, ni intensitat a tothom qui crec que estimo, i reitero “que crec”. Aquest dubte en mi és estranyíssim. En fi, que visc una estima tan plena de matisos que, si els hagués de justificar verbalment, valoraria l’opció de mentir.

Em sembla que he associat estimar amb enyorar. Com que veig que puc estar molt temps més sense veure algunes persones, deu ser que no les estimo o que no les estimo prou? Sempre he sentit molta seguretat amb el fet de saber a qui estimava i ara necessitaria que baixés del cel alguna cosa tan important com la Covid-19 i em digués “Sí, maca, tranquil·la, estimes a tal i a tal”.

També és veritat que no els enyoro excessivament perquè, bé, em dic sovint a mi mateixa que no hi ha altra, que cal esperar, que cal tenir paciència i que i tant que puc més, que falta i que podré molt i molt més, per nassos. L’únic que haig de fer és esperar i estic capacitada per fer-ho. I això potser fa que frivolitzi la relació i, d’aquesta manera, en veure que no els enyoro prou, perquè m’hi obligo amb això de mirar de portar bé el confinament, resulta que no és que no els estimi? Resulta que, com que els estimo, aprenc a contenir-me ara que segur-segur no podem veure’ns. Complicadíssim com mai, això de saber si estimes i si té relació estimar amb el fet d’enyorar.

No sé si tothom té necessitat de clarificar-se a un mateix a qui estima i diferenciar-ho d’altres sentiments que t’apropen als altres.

Ahir li vaig dir a una amiga que va fer anys que l’estimava. Jo no ho dic habitualment, això; per mi és una paraula molt preuada, i potser no per aquesta raó cal dosificar-la (em semblaria sàdica, i de sàdica no en soc massa, amb això d’estimar), però trobo que, si la dius per sistema, perd aquella força, aquell salt al cor que a una li fa quan ho diu o l’hi diuen. A vegades penso que dic t’estimo per sentir aquell calfred dins meu que porta tantes coses precioses dins, i potser no el dic del tot per l’altre. Ai, no sé, no vull castigar-me fins aquest nivell. Si trobeu que em passo, potser és que realment ho dic massa-massa poc sovint? No ho sé, m’agrada el calfred i el valor que jo li dono a la paraula.

El cas és que aquesta amiga a qui li vaig dir que l’estimava no és una amiga de tota la vida, i ens veiem poc, però parlem sovint de les coses que tenim més endins, i teníem una relació semblant, abans del confinament, perquè tiràvem molt de Whatsapp. I no és que l’enyori més que abans, però la penso més que a d’altres a qui veia més. Compartim humor i ironia, té uns ulls vivíssims que estan entre ella i la lluna de valència, diu veritats com temples amb un salero que supera el meu, i això em fa una enveja sana que fa que, possiblement, entre una cosa i altra, senti que l’estimo. I pensava: és curiós que em surt enyorar-la ara, voler saber si està bé, sentir-me tranquil·la de saber que està ben acompanyada i confortable aquests dies i, en canvi, avui, durant el primer passeig amb nens, m’he trobat una noia amb la qual ens coneixem des que tenim deu anys —d’acord que potser fot deu anys que no parlem, però—, i la seva vida m’ha estat tan indiferent que ni li he preguntat què tal ho portes. Ni ella a mi. Aixecament de celles amb mascareta i arreando.

No l’estimo gens, gens ni mica, ni pels records ni per les mil estones viscudes, res.

Que curiós això d’estimar, no? Em sento que frivolitzo si estimo l’amiga nova de fa tres anys i em sento una mena de monstre per no sentir estima per una amiga d’infància? No m’agrada que, de nou, l’estima i la culpa hagin de trobar-se.

Em pensava que tancats a casa aquests dies valoraria la meva gent i, per tant, m’adonaria de com els estimo. I, mira, no, crec que he reafirmat que em passa una mica com la senyora que em diu que no estima massa persones. Valorar els valoro molt, els penso, els enyoro, però no tinc clar si els estimo a tots i molt.

Creia enyorar moltes persones, però persones-persones, potser no. Algunes (i força), sí, eh, però en d’altres potser enyoro el que feia amb elles, o potser només enyoro mirar-les, escoltar-les, com omplen i desomplen les meves diferents parcel·les de vida amb la comoditat d’ara, de recordar-ho com un element immòbil sense res a dir, com si tots elles moguessin la meva vida com fitxetes a qui decideixo estimar o aprofitar-me’n, o senzillament és que no puc escollir.

Complicadíssim saber si estimes i fins a on, tancats a casa, sense tenir clar si enyorar és estimar i si estimar és a les persones i/o al que fas amb elles, trobo. Llàstima, perquè precisament és de les coses que, a priori, em semblaven senzilles de fer des de casa, i resulta que ni això. I també resulta que em sembla que el fet d’estimar-nos els uns als altres, fugint del que entenia per estimar fins ara, potser acaba sent això: fer l’esforç de quedar-nos a casa enyorant-nos i, per tant, no veient-nos, per no escampar aquest maleït virus. Em sembla, doncs, que sí que els estimo i, amb l’esforç que fem plegats, més del que creia.