Tornada a l’escola en temps de pandèmia. Escoltem a la infància?

Després sis mesos, i arran de la suspensió del passat curs escolar per la covid-19, el 14 de setembre la infància torna a les escoles. Existeix en la societat, en les famílies –i també en la comunitat educativa— una amalgama de sentiments que varien entre l’esperança i l’angoixa. Entre les ganes de reprendre aquesta “nova normalitat” i la por al contagi.

Moltes han estat les conseqüències a escala social, familiar, educatiu, emocional i econòmic generades per la pandèmia. Ara bé, la pandèmia, que sembla que ha vingut per quedar-se un temps, esdevé una nova realitat que progressivament s’ha anat instaurant en el nostre quotidià.

Ací ja entra la capacitat d’adaptabilitat al medi que tingui intrínsecament cada individu. I en aquest sentit penso que els que segurament més i millor s’han adaptat a la nova realitat ha estat la infància. La infància va estar confinada aels seus domicilis durant més de quaranta dies, sense la possibilitat de “tenir un motiu” per sortir i afrontar la duresa del confinament com era la possibilitat d’anar a la feina, anar a comprar, llençar la brossa o passejar al gos entre altres.

Una infància que s’ha adaptat als horaris restringits de les sortides durant el confinament; que s’ha adaptat també en la mesura de les seves possibilitats al canvi del sistema educatiu —d’una absoluta presencialitat al medi virtual—. I una infància que ha estat contínuament vilipendiada com a font principal de contagi, motiu pel qual ha tingut les mesures de confinament més dures de tot el conjunt de la població. Perquè és necessari recordar que quan els nens estaven confinats, els adults podíem sortir. Perquè quan els bars i restaurants van obrir, els parcs infantils encara estaven tancats. Perquè es podia anar a comprar tabac però no es podia entrar en una llibreria. I així tot un conjunt de mesures pensades per adults per a adults.

I és que malgrat que les lleis específiques que tenim a escala autonòmica, estatal i internacional, encara no s’escolta a la infància. Encara tenim una visió de les polítiques públiques i socioeducatives basades en un adultocentrisme i una concepció certament paternalista de la infància en totes les seves esferes.

A escassos dies d’iniciar el curs, la comunitat educativa està rebent multitud de pressions sobre com donar classes, sobre com organitzar el curs acadèmic, sobre com estructurar el quotidià de les escoles o sobre com garantir les mesures de seguretat. Ara bé, algú ha comptat amb la infància per tornar a les aules en aquesta nova realitat que presenta el nou curs escolar? Algú ha preguntat als col·lectius d’infància i adolescència què necessiten? Que proposen? Que esperen del curs escolar? Enguany tenim molts mecanismes de participació infantil i juvenil com ara els consells escolars, els consells d’infància, les entitats juvenils, etc. que permeten l’adhesió dels col·lectius infanto-juvenils a la participació activa com a ciutadans de ple dret.

Serà un curs difícil, atípic. I el que necessita la comunitat educativa (tutores, mestres especialistes, psicopedagogs/es, equips directius, auxiliars educatius, monitors/es, conserges i educadors/es) és el suport social i familiar. Aquests dies la comunitat educativa està sent observada amb lupa. Tothom dona la seva opinió i les critiques. És cert que n’hi ha la sensació que n’hi ha molta política improvisada per part del Departament d’Ensenyament, perquè sis mesos després del tancament de les escoles, la sensació que percep les famílies és d’improvisació i de disparitat de criteris entre les escoles i els territoris. Però la comunitat educativa està fent tot el possible per garantir la seguretat dels nostres fills i filles per encetar un nou curs de la millor manera possible. Cap membre de la comunitat educativa ha nascut per ensenyar en temps de pandèmia. L’ensenyament —generalment vocacional— està pensat per tenir una estructura estrictament interpersonal. I això inclou tot els elements que configuren la presencialitat: el contacte físic, les emocions, el joc cooperatiu, el treball en equip i un llarg etcètera que surt de manera invisible en el currículum i plans docents de les escoles.

I és clar que malauradament, tindrem contagis i rebrots. Però és una realitat a la qual ens haurem d’acostumar. La dificultat ací radica en l’equilibri entre les mesures de seguretat per preveure la propagació de la covid-19 a les escoles, i donar l’atenció socioeducativa necessària que han de tenir els infants. I és que fins i tot existeixen determinats col·lectius que clamen la no assistència als infants a les escoles. Cal recordar que els infants són subjectes de ple de dret. I el dret a l’educació és un dret de la infància, no de les famílies.

Per això aquestes línies pretenen donar més protagonista i reduir la pressió social i mediàtica que està rebent enguany la comunitat educativa –inclosa dins de la mateixa, la infància-. I posem el valor la infància com a l'eix central de tota intervenció socioeducativa en les polítiques adreçades a l'esmentat col·lectiu. Els infants ens han demostrat que tenen una major versatilitat , adaptabilitat i flexibilitat a tota mena de situacions. Inclòs, les situacions excepcionals com les que estem vivint. Escoltem a la infància.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article