Ciutadania i dret a la protecció en temps de pandèmia

La Covid-19 no només continua entre nosaltres, sinó que per postres la seva contenció sembla gairebé impossible. L'impacte potencial del coronavirus sobre la salut està fora de dubte; també el fet que la frenada de l'activitat econòmica està acumulant patiment social. Els confinaments (aquest cop selectius), obliguen a abaixar persianes i tancar serveis; s'aturen projectes i es paren les activitats. A curt termini, la crisi econòmica que comporta el conjunt de mesures que s'estan duent a terme no dona temps per implementar res que no sigui una política de contenció limitada i destinada a protegir prioritàriament les petites i mitjanes empreses, la gent treballadora i aquelles persones que es troben en situació d'exclusió social o en risc de caure-hi. Però una creixent sensació de desprotecció es va estenent entre totes aquestes capes de la població.

L'element determinant per a la recuperació serà si la crisi pandèmica dura més o menys. D'aquí la importància que les mesures considerin el factor temps emmarcat en una estratègia de recuperació que comporta decidir entre prioritats de desenvolupament. Aquesta és una qüestió clau. En què s'invertirà la promesa liquiditat provinent dels estats i particularment de la UE? S'abordaran reconversions de sectors econòmics clau en aquest país? Es prioritzarà una política industrial adequada a les necessitats de reversió de l'emergència climàtica, autèntic problema sistèmic del nostre segle? Tot plegat és un problema majúscul perquè, des d'una perspectiva política i considerant el factor temps, l'estratègia de recuperació econòmica no es conjuga a curt termini amb les necessitats de protecció social. I alhora és evident que un escenari perllongat de frenada de l'activitat té per efecte immediat l'acceleració de la tendència estructural a la polarització social. S'enfonsen aquells que ja eren vulnerables i cauen els segments de població que fregaven la precarietat. És a dir, que vivien sense gaire marge per a imprevistos. Uns pocs números ens ho il·lustren.

Segons dades de l'Idescat, venim d'un 2019 en què dels 3.346.255 contractes signats, 2.899.057 eren temporals, que en les condicions del nostre mercat laboral això gairebé equival a precarietat. El mateix any l'atur juvenil afectava el 41,7% d'aquest segment poblacional. I ja abans de la pandèmia, la població que expressava diversos graus de dificultat per arribar a fi de mes era la meitat, un 50,8%. El 23,6% de la població catalana vivia en situació de pobresa. És de suposar que aquestes dades consolidaran uns números a l'alça quan completem l'any en curs.

En aquest sentit, el recent Informe de l'impacte de la Covid-19 en les famílies ateses per Càritas Diocesana de Barcelona ens proporciona algunes pistes indicatives de l'acceleració i l'acumulació del patiment social d'enguany. L'entitat augmenta en 20 punts percentuals les llars ateses en situació de pobresa severa, arribant a un 67,4% d'aquest conjunt. Els ingressos de les llars provinents de l'ocupació formal es redueixen un 42,3%. Els procedents de l'economia informal pateixen una caiguda del 73%. D'altra banda, els ingressos derivats de prestacions o subsidis per situació d'atur s'incrementen un 66%, mostra de l'increment exponencial de l'atur en aquests darrers mesos.

Per contra, els sistemes de protecció per frenar l'increment de la polarització social són insuficients i/o d'implementació extremadament lenta. La mesura estrella per contenir l'increment de la pobresa paralitzant, l'Ingrés Mínim Vital (IMV) està bloquejada a causa, d'una banda, de les insuficiències organitzatives d'una administració pública entre ineficient i limitada en recursos humans, i, de l'altra, per la mateixa complexitat del procés administratiu i els sistemes burocràtics relatius als requeriments de documentació, supervisió del procés administratiu i de control sobre el demandant de la prestació. El fet és que a l’Ingrés Mínim Vital  hi podrien accedir potencialment unes 800.000 llars, però a arreu de l'Estat fins ara només estan rebent la prestació unes 85.000 famílies, unes 6.000 a Catalunya. Segons dades del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, de les 900.000 sol·licituds rebudes se n'han tramitat només unes 300.000.

La situació, com és natural, altera l'humor social. Per exemple, les mesures imposades per la Comunitat de Madrid en forma de confinaments selectius es concentren en les localitats amb més intensitat de propagació del coronavirus, és a dir, les zones residencials socialment més denses i de composició obrera, amb molt poc marge per evitar la mobilitat amb transport públic i la necessitat de treballar presencialment. Han proliferat les protestes al carrer, a la llum del manifest ‘Por la dignidad del sur ante la nueva oleada’. Els manifestants assenyalen la manca d'inversió pública en béns i serveis públics com la principal base de propagació de la Covid-19, no els comportaments individuals irresponsables. Aquestes protestes són un avís per a tots els governants. Creix en la població, especialment entre la més vulnerable, la idea que els efectes socials de les mesures contra la pandèmia són tant o més demolidors per a la vida com el fet de patir la malaltia.

En conseqüència, si a curt termini el virus posa damunt la taula un repte polític majúscul, aquest és el de la protecció social. En termes de comunitat política, i per tant de contingut efectiu de ciutadania: quina és la base de protecció per a l'existència que un/a ha de disposar des del principi de la seva vida? Quines haurien de ser les garanties institucionals per a una protecció bàsica enfront de les barreres que els humans ens hem imposat en forma d'estructures socials (les situacions de desigualtat que condicionen la realització de la pròpia llibertat), o les condicions imposades per la natura (les que experimentem quan emmalaltim, envellim, o bé enfront de les catàstrofes naturals)? Aquest repte no es podrà escometre immediatament, però un gran marc d'acord polític sobre aquesta protecció bàsica és necessari i s'ha de treballar amb temps, més enllà de les mesures d'urgència ordides ara pels estats amb l'objectiu d'esmorteir el daltabaix econòmic i l'agudització del patiment social. És en aquest sentit que la proposta de Renda Bàsica de Ciutadania hauria de prendre's seriosament, com el nucli d'aquesta protecció bàsica necessària per viure i per donar la possibilitat de realitzar vides lliures. Pel motiu fonamental que aquesta proposta parteix de la potentíssima idea que un dret de ciutadania previ a d'altres -i prioritari- és el dret a una existència autònoma i, en conseqüència, es fa necessari generar les polítiques públiques que remoguin les condicions humanament construïdes o sobrevingudes que la impossibiliten. A més autonomia i protecció essencial per a una vida digna de ser viscuda, més capacitat de resistir els imponderables de l'existència, entre els quals les pandèmies que puguem patir.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article