Reflexió sobre el procés d’envellir i els seus problemes

Old lives matter (”Les vides velles importen”). El gravíssim problema que es va generar a les residències de la tercera edat, la terrible mortaldat d’avis i àvies dels mesos de març, abril i maig del 2020 m’ha portat a reflexionar sobre quin model o tipus de vida seria el més adient pels avis i àvies, contemplant pros i contres i la gran diversitat de persones, necessitats, circumstàncies, capacitats i competències personals.

L’edatisme és una nova terminologia que tracta de la discriminació de la gent gran, basada en prejudicis i tan interioritzada que fa que no ens adonem que moltes vegades es vulneren els drets de les persones grans. La societat francesa de Geriatria i Gerontologia comença una campanya, en el context de la pandèmia de la Covid-19, que ha posat més en evidència una discriminació que diuen que és la més estesa, la més corrent i la més universal.

L’envelliment és un procés natural de qual ningú en pot escapar, encara que ens costi acceptar-ho. Ens agradaria que, com que és progressiu, no necessitéssim l’ajut de ningú, ens anéssim adaptant i ens poguéssim anar valent per nosaltres mateixos.

La realitat és una altra, ja que en l’última etapa de la vida s’experimenta una pèrdua progressiva més o menys ràpida, amb problemes físics i/o psíquics, malalties, etc. Un percentatge, més petit, poden arribar a centenaris amb el cap ben clar, mantenint una qualitat de vida i valent-se per si mateix.

Hi ha un altre grup que envelleix de forma ràpida, patint malalties cròniques que faciliten un envelliment més patològic. Aquest és el col·lectiu que necessita l’ajut d’altres persones i que en la majoria dels casos cal institucionalitzar o sigui ingressar en un centre residencial perquè a la llar de sempre no hi ha els recursos que necessiten.

Avui, la societat està preocupada, almenys ho sembla, per les persones grans. El que ha passat a les residències serà molt difícil d’oblidar mai. Caldrà veure el resultat de les concrecions pràctiques que apliqui el govern per pal·liar les mancances des del punt de vista sanitari que s’han posat tan en evidència.

No oblidem, que per alguns polítics i partits, el col·lectiu de la gent gran té molt de pes des del punt de vista electoral. Actualment, l’esperança de vida és alta i per això es té molt en compte en les campanyes electorals. Els polítics prometen però després es fa difícil de complir quan ja governen i se n'adonen que és un col·lectiu de moltes necessitats i que necessita consumir molts recursos públics.

Una altra preocupació de la societat i els polítics és el gran nombre de persones grans que han d’entrar a les residències, no a causa de deteriorament físic, sinó a causa de la soledat, al fet de no tenir al costat ningú per compartir. Aquesta soledat és multifactorial però un dels motius és el canvi que s’ha realitzat en els últims anys de l’estructura familiar: hem passat de la gran família on hi convivien dues, tres o quatre generacions a una família nuclear, pares i fills. La vida d’avui dia no sembla gaire compatible amb la cura d’avis i àvies a casa com es feia fa uns cinquanta anys.

Una altra realitat és que la precarietat econòmica de moltes famílies fa que hagin de viure en pisos o apartaments molt petits on no hi ha espai per tothom.

A causa del procés de globalització hi ha molts joves que han de marxar a buscar feina a altres països o bé lluny de casa i això fa que la gent gran es quedi sola.

Hi ha persones grans que mentre tenen companyia de la parella o els fills tot va bé. Quan enviuden es tornen molt fràgils i llavors sorgeix la problemàtica de la soledat que és una de les causes de la dependència.

Quan els polítics analitzen aquestes situacions plantegen diferents escenaris o formes de convivència com els apartaments tutelats o residències comunitàries assistides, zones comunitàries o zones amb serveis compartits. Tenim alguns models des de l’àmbit públic i també diverses iniciatives privades però que requereixen un alt nivell econòmic als seus usuaris.

En general, les persones grans volen continuar vivint a casa seva, al seu espai, si cal, amb alguna ajuda externa. De vegades, la soledat, també comporta sentir por, intranquil·litat i inseguretat. La vigilància a distància de fills o familiars, amics, entitats, associacions dona tranquil·litat.

L’ideal és planificar amb una mica de temps i no haver d’esperar l’últim moment quan els familiars no et poden cuidar i és un perill que visquis sol o sola a casa. Al centre, la vida canvia: hauràs de seguir un horari per menjar, dormir, llevar-te, entraran a la teva habitació a netejar, potser l’hauràs de compartir amb una altra persona, tindràs poc espai per les teves coses i els teus records, t’hauràs d’adaptar al menjar i a la convivència amb els altres. Segur que els cuidadors són correctes, amables però tenen una tasca dura, no diguem el calvari que han passat a l’inici de la pandèmia, però caldrà ser molt comprensiu amb ells i entendre que s’han de dedicar a moltes persones més, a part de nosaltres.

És fonamental el suport familiar mitjançant les visites, les sortides al barri, a passeig, a les festes familiars. Les persones grans també han de cuidar els seus familiars des d’un altre àmbit: ser amables, agraïts, comprensius i col·laboradors.

Mentrestant: mantinguem la llibertat, la casa, els nostres espais i les nostres coses (sense acumular massa), tinguem projectes i il·lusions per fer activitats, cuidem-nos amb una alimentació correcta, exercici, vida sana, acceptem la invisibilitat social a la qual, de vegades, ens porta la jubilació, mantinguem les amistats, mai és tard per fer-ne de noves, traiem les barreres arquitectòniques de casa nostra, intentem mantenir els coneixements i aprendre coses noves, no ens rendim a aprendre els avenços tecnològics i mantinguem-nos actius.