El sintagma “tenir cura”

El concepte tenir cura, dedicació o atenció vers l’altre, ens connecta no només amb una atenció sanitària sinó també amb una implicació social multidisciplinària en sentit ampli. Des de la prevenció fins a la intervenció, defugint de l’assistencialisme paternalista que pot produir graus de dependència relacional, ens decantem vers tot el contrari, el foment d’una intervenció capacitadora, participativa i reconeixedora de la pròpia autonomia.

En la cura no només hi ha un reconeixement de l’altre sinó també un reconeixement d’un mateix, de les pròpies necessitats de ser atès o cuidat, de ser escoltat, de mantenir vincles relacionals amb els altres, d’aprenentatge continu i de ser mirat. De la introspecció a la identificació de situacions de vulnerabilitat i necessitats en els diferents àmbits com la desigualtat social o el risc d’exclusió, en les diferents etapes del cicle vital de totes les persones i els condicionants. Tenir cura doncs, ajuda a redescobrir les possibilitats pròpies i les de l’altre. Tenir cura demana una homeòstasi recíproca i una inversió quan es tracta de rebre ajuda o ser cuidat el cuidador.

La pedagogia de l’atenció o cura ens connecta amb la presa de consciència, l’apropament emocional, el llenguatge dels conceptes i pensaments, la comunicació en valors i el diàleg comprensiu que pren en consideració les individualitats. Aquestes individualitats es poden considerar també interdependents en el sentit positiu i en interacció amb el seu context familiar, de temps lliure i d’experiències comunitàries, en un aprenentatge mutu i en una socialització necessària. En aquesta responsabilitat vers l’altre i el reconeixement de l’autonomia de l’altre, entraria l’ètica de la cura. Les organitzacions i administracions, en tenir cura dels treballadors, els transmet confiança, i els permet un desenvolupament motivat, positiu i creatiu.

L’acció i procés de tenir cura, reclama recursos que es moguin en equilibri entre les necessitats d’atenció i l’existència de resposta o recurs adient. L’adequació de la resposta a vegades demana cercar reflexions i noves mirades a la burocratització poc flexible. Alguns dels recursos existents poden ser la intervenció socioeducativa de suport al foment de l’autonomia dels nuclis familiars; recursos materials o econòmics en situacions de necessitats bàsiques; espais de diàleg, de recursos formatius i de supervisió en l’acompanyament professional.

La situació de pandèmia per la Covid19, ens ha intensificat les nostres febleses, amb més o menys afectació sanitària en familiars i coneguts, en un/a mateix/a, i hem intensificat el sentiment i la necessitat de cura, no només de guariment sinó també en l’atenció a les persones des del camp social, emocional i educatiu. I també ens ha descobert les fortaleses, la pedagogia positiva ens ha empès encara més a reconèixer la importància i necessitat de cercar noves vies i metodologies d’interconnexió i d’atenció. 

També en les situacions de confinament, i segons enquestes realitzades a les famílies amb infants, s’ha detectat la feminització de la cura en els diferents àmbits com l’acompanyament als infants en els aspectes emocionals i escolars (Xavier Bonal 2020). Incorporant la visió integral i ancorant més el reconeixement d’un mateix i de l’altre en tenir cura, en cuidar-nos i ser cuidats per poder continuar tenint cura dels altres, us animem a aprofundir sobre aquest i altres continguts des de les perspectives pluridisciplinàries. 

(Les disciplines de la pedagogia, l’educació social, el treball social i la psicologia tractaran aquesta temàtica en el IV Congrés de Serveis Socials Bàsics i Especialitzats que se celebrarà el 16 i 17 de setembre de 2021 (https://cssb.cat/), concretament en el 4t EIX: Sistemes generadors d’autonomia/dependència. Ètica de la cura. Dins del lema: Dependències al llarg del cicle vital. Enfortiment i autonomia)