Coses del ramat i de la immunitat

Dilluns de maig post estat d’alarma, vuit del matí; un munt de persones esperem el tren a l’andana durant més de vint minuts, a causa d’una avaria en la línia del Maresme; totes amb la mascareta posada, encara que estem a l’aire lliure: la megafonia ha estat recordant constantment que no ens la podem abaixar, ni parlar, ni menjar i els de seguretat ens miren amb cara de pocs amics. Quan finalment pugem, anxovats als vagons (assumim que aquí les mesures ja no són tan estrictes, perquè és impossible guardar la distància), tothom esbufega i mira el mòbil, excepte algú que aixeca la vista perquè amb la calorada se li han entelat les ulleres. Aprofito que encara no ens han prohibit mirar per la finestra (si no estàs a escola) i intento relaxar-me gaudint del mar i pensant que ja recuperaré l’estona que arribaré tard a treballar. Però em torno a indignar veient un plàstic llampant flotant a la vora de la platja. Tant de bo tinguéssim la desena part de responsabilitat social i de consciència sobre la immunitat de ramat amb la cura del medi ambient!

En arribar a Mataró, altre cop amuntegats com bens escales amunt i avall (impossible caminar a un altre ritme que no sigui el del ramat), accedim a l’estació. Tot i que no hi ha gairebé ningú entrant en sentit contrari, les úniques màquines habilitades per passar el bitllet ens obliguen a arrenglerar-nos de nou en tres files llargues; la gent, ja una mica estressada amb tot plegat, intenta sense èxit que les portes automàtiques no es tanquin per no haver de passar vint minuts més per sortir al carrer, De sobte, els cossos de dos Mossos d’Esquadra apareixen del no-res! Però la petita esperança que les forces de l’ordre vinguessin a posar-ne una mica, s’esvaeix quan sentim un noi cridar que no el toquin, que arriba tard a un examen, però que el deixin treure el bitllet i ja marcarà, Quan localitzem el noiet, té a un dels agents a dos dits del seu nas, bramant encara més fort i més crispat “que me trates con educación”. Llavors soc jo la que demano a crits a la responsable que està allà plantada amb l’armilla de Renfe seguint impassible l’esbroncada matinal, que obrin més portes i ens deixin sortir d’una vegada.

Em quedo la resta del dia cavil·lant. Com pot ser que els responsables de l’ordre públic no sàpiguen gestionar millor l’estrès propi i el de les persones al servei de les quals treballen? A quina escola han anat? Però sobretot, com pot ser que nosaltres no reaccionem davant d’accions tan desproporcionades i abusives en situacions de tensió col·lectiva?

Recordo el vídeo genial del pastor francès que va córrer cap a l’abril de 2020 on explicava que les seves ovelles són felices quan les esquila, les vacuna i les sacrifica, perquè satisfà la seva necessitat de cura i protecció. Perquè la por curtcircuita la reflexió i els càstigs exemplaritzants, convenientment difosos entre la població, eviten la revolta. Un sistema tan efectiu que els polítics li demanen assessorament. Només li va faltar parlar del gos d’atura (que en tenim raça autòctona), aquell tan fidel, enèrgic, de cartílags (que no nervis) d’acer, que té per funció aturar el bestiar, fer vores, impedir que traspassi una determinada línia...

I recordo que precisament pasturatge és el nom que rep la tècnica policial que té com a objectiu tensar als manifestants, projectar una imatge de domini, de control i duresa per augmentar la pressió, propiciar algun aldarull que serveixi com a coartada per a una intervenció més violenta.

Fa molts mesos que vivim amb por, amb incertesa, amb desconfiança. Fa massa dies que no ens toquem, que quasi no ens mirem, que ens relacionem a través de màquines i maquinetes i que hem assumit que una gestió on pots veure els ulls del funcionari que t’escolta, una reunió on sents respirar a la persona del costat o una visita amb una doctora que t’atén és quelcom excepcional, quasi clandestí. Ens estem acostumant a sobreviure a costa d’oblidar allò que ens uneix, de no compartir ni compadir?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Alícia Benito Rajadell
1.

Precisa i necessària reflexió.

  • 2
  • 0

Comenta aquest article