L’acció professional dels serveis socials en l’organització comunitària

El Pla Estratègic de Serveis Socials 2021-2024 de la Generalitat de Catalunya (PESS) situa "(...) les interaccions de les persones en el seu entorn familiar i comunitari com a objectes essencials d'intervenció del Sistema Català de Serveis Socials i, de l'altra, hi integra l'opinió i l'experiència de les persones per millorar els serveis socials, ja que un dels objectius més importants de l'estratègia és que la població senti els serveis socials a prop seu." La tesi subjacent al PEES és que allà on no hi ha vertebració comunitària, haurà de ser l'organització de la comunitat el pas previ a l'acció social comunitària. Perquè "l'absència o existència de relacions amb l'entorn social - així com el grau d'intensitat, la freqüència o la forma en què es donen – també és del tot determinant per situar les persones a la zona d'inclusió, vulnerabilitat o exclusió social." En conseqüència, el Pla estableix que en condicions de debilitat de l'organització comunitària una funció primordial de l'activitat professional dels serveis socials haurà de ser l'acompanyament en la vertebració de comunitats. És sense cap mena de dubte, evident que aquesta funció (d'apoderament comunitari) condiciona crucialment el perfil del/a professional, les característiques dels equips d'intervenció, i la mateixa definició dels projectes d'intervenció comunitària.

Però perquè aquesta funció professional produeixi resultats i no acabi dependent del voluntarisme, primer és necessari superar la debilitat constitutiva dels serveis socials. La Comissionada d'Acció Social de l'Ajuntament de Barcelona, Sònia Fuertes, en un article publicat recentment al Social.cat el 2 de juny (‘Matar al missatger. Els serveis socials en temps de pandèmia’) explica que un problema de plantejament inherent als serveis socials és que han estat concebuts com a darrer recurs dels principals escuts públics de protecció (pensions, salut, educació), no com un dels pilars constitutius de l'estat del benestar. La principal conseqüència és que els equips professionals i els dispositius de l'acció social tracten bàsicament de contenir situacions d'exclusió social. I que ho fan mitjançant recursos migrats i per regla general fragmentats, situació que per postres genera tres conseqüències més que condicionen molt negativament la dinàmica de treball dels serveis socials: u, la burocratització excessiva dels processos de tràmit de les prestacions; dos, el zel fiscalitzador respecte del comportament de la població atesa (inherent a la burocratització mateixa, que és un sistema de vigilància); tres, la concentració de l'activitat en l'atenció individual perquè amb els recursos de què es disposen i l'increment de les necessitats, manca temps i capacitat organitzativa per a l'acció grupal i comunitària.

Segons això, la necessària reorientació dels serveis socials en funció de la lògica comunitària requereix, d'una banda i a un nivell estructural, del fet que el conjunt dels sistemes de protecció social (inclosos els serveis socials) arribin de manera suficient a tothom qui ho necessiti i que segueixin una estratègia de conjunt que permeti garantir la sostenibilitat de la cohesió social; i de l'altra, a un nivell de qualificació professional, que el mateix sistema d'acció social es replantegi constitutivament i metodològica per promoure l'objectiu general de l'autonomia personal en un marc combinat d'interdependències, creixement de la diversificació social, concentració de les necessitats i increment del ventall de vulnerabilitats. Aquest canvi d'orientació implica que els serveis socials passin de la funció de contenir precarietats a la d'habilitar les capacitats personals i col·lectives, això és, que transitin de les pràctiques assistencialistes a les accions empoderadores. De fet, les administracions municipals ja tenen una dilatada experiència en projectes d'intervenció comunitària destinats a enfortir les relacions solidàries de convivència i afavorir processos de canvi des de la perspectiva de la inclusió social. Exemples en aquesta línia: els projectes de detecció veïnal de la solitud no desitjada en persones grans, els espais de criança i per a les famílies, la mediació social en medi obert, entre d'altres que es podrien llistar. En tots aquests casos, el treball i l'educació socials es caracteritzen per intervenir en el context social de referència i tenen per objectiu acompanyar les persones vers l'organització comunitària.

Seguint aquest fil conductor de projectes d'intervenció ja en marxa i reeixits, el perfil del o la professional ha de transitar des de les tradicionals -i del tot necessàries- competències tècniques en la prestació d'un servei a les habilitats relacionals en la interacció que protagonitzi amb la ciutadania. Això és, competències reformulades d'expertesa tècnica i d'organització de la comunitat, les quals comprenen capacitats de detecció i anàlisi de necessitats, mediació i prevenció de conflictes, i acompanyament en processos d'apoderament comunitari. El o la professional haurà de tenir capacitat de diagnosi de les condicions objecte d'intervenció, i de planificació de les intervencions d'acord amb: la capacitat de treball per projectes i en equips amb diversitat de competències tècniques i habilitats organitzatives; la identificació i la coordinació amb els agents clau del territori (formals i informals); l'eficiència en la coordinació dels recursos mobilitzats per a les intervencions (tant els pròpiament públics com els d'altres organitzacions o entitats); la dinamització de grups i l'articulació de dinàmiques participatives en espais formalitzats (la trama associativa) i informals (en àmbits de concurrència social, com és el cas dels espais públics i els equipaments). Sobre el terreny, a més, és necessari filar la relació entre la dinàmica pròpia de les comunitats i l'activitat professional dels serveis socials. Perquè els agents de canvi de les condicions socials són els serveis professionals d'acció social i l'activitat comunitària. Aquesta és una tasca d'adaptació a les condicions de l'entorn en què s'actua i de coordinació amb els actors socials del territori que sempre oscil·larà entre les relacions de conflicte i de consens.

El dit fins aquí es resumeix en la següent idea: el sistema professional de l'acció social ha de transcendir la seva funció bàsicament prestadora de serveis protocol·làriament definits i/o contenidora d'activitats promogudes per l'administració municipal, per passar a ser, també, intensificadora d'interaccions socials i facilitadora de processos d'autoorganització de la comunitat. Perquè és sobre aquesta polivalència professional que serà possible abordar les debilitats comunitàries per executar processos d'acompanyament en la vertebració de comunitats i, amb això, fixar la infraestructura social que ha de permetre ampliar l'horitzó d'oportunitats individuals i col·lectives per a la prosperitat en contextos de concentració de necessitats socials.