El dilema entre les ulleres o les eines al món educatiu

Qualsevol persona o entitat que acostumi a fer formacions o intervencions al món educatiu haurà sentit moltes vegades el que demana el professorat: “doneu-nos eines”, “nosaltres el que necessitem són recursos”, “que sigui molt pràctic, que ens serveixi per a l'aula”...

A Fil a l'agulla ens arriben molt sovint aquestes peticions, i les hem volgut escoltar molt seriosament en el marc del Projecte Benvinguda Diversitat, una iniciativa que compta amb el suport del Programa d'Educació per la Justícia Global de l'Ajuntament de Barcelona i amb la que fa set anys que treballem per generar consciència al voltant de les discriminacions als centres educatius.

Però a vegades també ens aturem a pensar què vol dir el professorat quan demana “eines”. És un seguit d'activitats amb les instruccions per desenvolupar a classe? És una manera de demanar que no es tracti d'una formació teòrica? És un crit d'auxili davant la soledat o el desgast del dia a dia a l'escola?...

Quan vam començar el nostre projecte, posàvem molt d'èmfasi en la capacitat d'anàlisi, en la necessitat d'entendre que les desigualtats de la societat (el masclisme, el racisme, el classisme i un seguit d'ismes més) es reprodueixen al món educatiu si no les mirem de cara. Ens centràvem molt a posar “ulleres” als equips docents, per tal de detectar les microagressions de tota mena i de no normalitzar-les o naturalitzar-les. Les avaluacions que realitzem als projectes integrals ens han anat mostrant que aquestes ulleres eren útils: hem observat canvis de creences i adopció de creences més igualitàries en el professorat; una major capacitat d'anàlisi de les desigualtats; un canvi de mirada envers les relacions.

Però també hem volgut atendre la demanda de les “eines”, i progressivament hem augmentat el temps que dediquem a l'aprenentatge de metodologies. Així, hem fet molta formació en cercles de paraula, mirada restaurativa, gestió de la diversitat... “Eines” molt pràctiques que donen al professorat molta sensació d'agència, de manera que poden aplicar els coneixements a l'aula i amb el seu alumnat.

Hi ha moments en què ens preguntem si això és suficient. Són útils les eines quan les ulleres estan poc enfocades? Té sentit saber actuar amb un grup quan no tenim clars els eixos de discriminació que l'estan travessant?

Nosaltres partim que l'eina principal és la persona docent en si mateixa. La lectura que fa de la situació, el seu cansament o obertura, les seves relacions dins el claustre, la manera en què organitza la docència... són condicions que determinen els resultats dels projectes als centres educatius. I l'eina sense ulleres hem vist que no és suficient.

Si habitualment ja és difícil haver d'escollir a què li dediquem més esforços —a les eines o a les ulleres—amb l'escenari de la pandèmia això encara ha estat més difícil, perquè els centres educatius han començat a portar una demanda més: necessiten cures. Es tracta d'una necessitat que ja es detectava abans de la pandèmia, però que s'ha fet palesa amb més força en aquest context. Espais per contenir-se, per escoltar-se i expressar totes les coses que han viscut en el darrer any i mig. Necessiten ser comunitat en un moment en què moltes persones del claustre no s'han vist les cares en tot l'any, ni han conegut la gent nova, ni han tingut un sol espai presencial com equip ni com escola...

Des de Fil a l'agulla tanquem el curs amb el dilema molt present i amb moltes preguntes sobre què tindrà sentit per les escoles del curs 2021-2022.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article