L’habitatge i el vincle als serveis socials

Públicament, existeix una creença construïda socialment entorn que els serveis socials tenen més poder en el tema de l'habitatge del qual realment tenim. Les competències a l'hora d'adjudicar habitatges, tenir poder d'influència a l'hora d'aturar els desnonaments, a l'hora de renegociar possibles lloguers socials, estan fora d'aquest “poder” que se'ns presumeix.

Aquestes no són competències dels serveis socials, però existeix la llegenda transmesa molts cops per diferents estaments de la societat, que els serveis socials tenen el poder de resoldre aquestes problemàtiques, situació que després la ciutadania, en xocar amb la realitat, interpreta com falta de voluntat dels professionals respecte a ells i la seva situació.

A la realitat, ens trobem que som purament tramitadors d'informes que plasmen una situació de precarietat de les famílies que atenem, però que no tenen més poder que aquest. Aquestes funcions purament administratives no resolen situacions que ens desborden en el dia a dia dels professionals dels serveis socials, ja que les famílies no troben respostes a les seves situacions relacionades amb l'habitatge i dipositen les seves frustracions i malestar en els professionals dels serveis socials.

Podríem repetir fins a l'avorriment que no podem atendre mancances d'un sistema, mentre ens trobem atenent problemàtiques com la infància en risc, la gent gran en situació de vulnerabilitat, entre d'altres, que sí que serien encàrrecs que formen part de les nostres funcions.

La confiança construïda conjuntament

Amb aquest article, la meva intenció no és repetir més del que s'ha dit ja. Vull centrar-me en un aspecte que considero clau i que poques vegades es troba en els decàlegs que realitzem per poder defensar la necessitat de deixar clar el nostre rol en temes d'habitatge. Aquest aspecte que vull desenvolupar és el de la confiança, com aquell valor que ha d'impregnar qualsevol relació entre les persones, i més a més, entre professional i ciutadà atès (client, a partir d'ara).

La confiança és quelcom que es troba inclòs al vincle, entès aquest com el marc idoni per poder treballar conjuntament en pro a la millora del client. La confiança ha de ser bidimensional i no només d'ells cap a nosaltres o a la inversa, sinó quelcom que ambdues parts posen com a valor necessari perquè la “relació” sigui pròspera. Sense la confiança és difícil que podem treballar plegats.

Com a professionals, alimentem aquesta confiança amb el nostre saber, fruit de la nostra formació, experiència i bagatge personal. Els clients alimenten la confiança amb el compromís a poder posar sobre la taula la seva situació de la manera més fidedigna possible i amb la seva predisposició al canvi.

Aquesta conjunció de compromisos fa possible una intervenció més centrada en les persones, i no tant en posicions jeràrquiques i basades en obligacions legals. El canvi social és el que ens uneix i ens enfila a un mateix objectiu comú. Entendre la nostra funció des de la idea de canvi ens ajuda a poder confiar en les persones i en les seves potencialitats.

Aquesta construcció de la confiança no és fàcil i necessita el suport de tots els agents que intervenen al cas per poder mantenir-la.

Tornant al tema d'habitatge

Quan una persona rep una informació errònia de les nostres competències o les nostres possibilitats per poder facilitar recursos que no tenim, estem contribuint a què aquesta relació de confiança, aquest vincle necessari per a la nostra feina, pugui entrar en crisis.

Per tot això, demanem un rol clar en el tema d'habitatge, accions de sensibilització a la ciutadania sobre els encàrrecs que portem, i no falses llegendes que tenim el poder de decidir , poder que es troba fora de la realitat del nostre dia a dia.

L'habitatge és un mal endèmic que afecta el conjunt de l'estat i s'ha de deixar clar que les nostres funcions són preventives i posteriors al desnonament, donant suport a les famílies en el cobriment de les necessitats més bàsiques i aliens aquest procés, no a les seves conseqüències.

Hem de poder treballar des de polítiques Housing First i per un model d'atenció que sigui capaç de prioritzar les capacitats. La manca d'unes necessitats tan bàsiques com és l'habitatge, ens delimita a l'hora de poder atendre altres problemàtiques que sí que estarien en el nostre encàrrec com són la infància en risc, les situacions de vulnerabilitat en gent gran, etc.

Apostar per models d'intervenció comunitària que treballin la prevenció i metodologies d'atenció personalitzada de cara a processos com els que comporten els desnonaments passa per la necessitat d'un model que prioritzi l'atenció de qualitat i no fer malabarismes per complir amb les exigències de tempos de llistes d'espera, tot i la manca de professionals (que és una situació tristament comuna a quasi tots els centres de Serveis socials).

En relació amb la confiança... Hem de demanar als estaments públics i a la ciutadania en general, sobretot els que poden tenir un efecte en la relació que establim amb els nostres clients, que no donin missatges erronis de les nostres funcions i que contribuïm entre tots a relacions professionals on la confiança i el vincle es preservin en pro al benestar de la ciutadania.