Mirar-me als ulls. Anomenar-me. Saber que compto.

En Bijan fa poc que és a Calaf. No té papers. Sobreviu amb esperança de trobar alguna cosa, la que sigui i com sigui. És dia de mercat i es mou entremig de les parades. Observa la gent i quan algú li ve de cara el mira directament als ulls, tot i que sospita que no li mantindrà la mirada. La roba, la pell, el calçat, el despentinat els ho deu impedir. Una dona ha volgut agafar una fruita del mig d'una pila, la preciosa piràmide se li ha desmuntat i en Bijan d'un salt s'ha posat a recollir l'escampall de taronges. En reposar-les a la pila s'han mirat, ara de fit a fit. “Gràcies, noi. Com et dius?”.

Han passat dues coses en un moment: la mirada als ulls i la pregunta pel nom. No demanava tant aquell pidolaire andalús que fa un temps explicava en un diari que solament desitjava que no li apartessin la mirada; no calia ni que demanessin pel seu nom ni que li donessin almoina.

Un dia va trobar-se amb l'assistent social. Van seure davant per davant sense taula de frontera. Ara, la mirada als ulls ben mantinguda i molta informació que surt del nom ‘Bijan’: l'edat, el país d’origen, el motiu de l'exili voluntari, les condicions de vida, els papers... Ara sí, ara hi ha algú que en dir ‘Bijan’, diu moltes més coses. Ara en Bijan és algú per a algú, i no un foraster de qui cal prevenir-se. Quan veu l'assistent pel carrer, la saluda. I ella, a més de saludar-lo, l'anomena. “Adeu, Bijan”.

Algú l'ha descobert perquè l'ha cridat pel carrer i l'ha convidat a prendre alguna cosa. És una dona que porta una entitat curiosa: es troba amb gent jove arribada de nou i que parla llengües africanes; els ofereix ser mestres orals d'una d'elles. En Bijan parla fula. “Vols preparar-te per ensenyar a parlar fula?”. Ja està. Algú comptava amb ell. Ja no necessitava res perquè, tot i no tenir res de res, posseïa el més important i essencial: haver entrat al món, a la terra on viu, i ser-hi ben dins perquè ha aconseguit les tres coses: la mirada, el nom i la clau d'entrada, que és el fet que algú compti realment amb ell.

És una història irreal, aquesta. No recordo haver conegut cap Bijan (‘heroi’), pels carrers de la ciutat. Però sí que hi ha una entitat, PROLLEMA, que ajuda a convertir en mestres de la pròpia llengua gent jove vinguda de nou. Segueixen un procés de formació, pràctiques i mestratge. I se'n surten. En soc testimoni i els dono l'enhorabona.

La mobilitat social continua creixent i el nombre de persones que cerquen les tres claus d'entrada al país —la mirada directa, el nom propi i la crida inclusiva—, també. La feina de les entitats socials, pel que fa a la inclusió, té formes i maneres diferents, però la mateixa funció. La llista d'iniciatives d'inclusió social és immensa i això ens esperona a continuar, tot fent real aquell lema que dúiem a la pancarta ara fa més de cinc anys, durant la manifestació en favor de la immigració el 18 de febrer de 2017 a Barcelona, i que deia ‘Casa nostra, casa vostra’. Són múltiples tasques imperceptibles les que es fan a les entitats i no apareixen gaire als mitjans, però són guanyadores. Nosaltres, a la CAL, ens dediquem a convidar a parlar la llengua del país i vincular els nous parlants amb la xarxa social de l'entorn. És la nostra manera d'incloure i ens sembla essencial.