Rana Plaza: deu anys després 

El 24 d’abril es compleixen deu anys de l’esfondrament de l’edifici Rana Plaza a Bangladesh. Les 5.000 persones que treballaven a les cinc fàbriques de confecció de l’edifici sabien que era insegur, ja que havien estat evacuades el dia anterior. Però davant l’amenaça de perdre un mes de salari quan ja vivien amb el mínim de subsistència i no tenint un sindicat que les representés, es van veure obligades a entrar-hi. 1.138 persones, majoritàriament dones joves, van morir en un accident que podria haver-se evitat.

Quins avenços hi ha hagut aquests últims deu anys? Podem dir que s’han millorat les condicions laborals en el sector?

En l’àmbit de la seguretat a Bangladesh s’ha millorat enormement des del 2013 gràcies a l’Acord Internacional sobre Salut i Seguretat a la Indústria Tèxtil i de la Confecció, que actualment han subscrit més de 200 empreses internacionals i els sindicats globals (IndustriAll i Uni Global Union) juntament amb vuit sindicats de Bangladesh. Organitzacions de la societat civil com la Campanya Roba Neta i Workers Rights Consortium figurem com a observadors independents. L’acord ha marcat la diferència perquè és jurídicament vinculant i aplicable. Promou la seguretat en el lloc de treball mitjançant inspeccions de seguretat independents, programes de formació i un mecanisme de queixes per als treballadors i treballadores. Des de la posada en marxa de l’acord a Bangladesh el 2013, més del 90% de tots els riscos de seguretat detectats a les fàbriques han estat corregits, dins les 1.500 fàbriques que cobreix, on treballen més de dos milions de persones.

El gener de 2023 es va anunciar que un programa de seguretat vinculant basat en el model de l’acord es posarà en marxa a Pakistan. 33 marques ja s’hi han compromès, i des de la Campanya Roba Neta estem instant les marques que fins ara no s’han responsabilitzat de les seves treballadores a Bangladesh, com Levi’s, IKEA i Decathlon, que aprofitin aquesta nova oportunitat per a signar l’acord. Les marques que no el signen diuen que ja tenen els seus propis mecanismes de control. Però ja ha quedat prou clar que l’autosupervisió i les mesures voluntàries no són suficients.

Quant a salaris, el salari actual dels treballadors i treballadores és de 8.000 BDT mensuals (uns 70 euros mensuals), que és només la meitat del que demanaven el 2018. Els sindicats de Bangladesh demanen uns 24.000 de salari mínim (210 euros), tot i que es calcula que es necessitaria fins i tot el doble d’aquesta quantitat per portar una vida decent amb les seves famílies. Els propietaris de les fàbriques diuen que no es poden permetre un augment així, però tots ells tenen com a clients marques de roba amb possibilitats econòmiques.

La llibertat d’associació continua perseguint-se. Tot i els canvis en la legislació laboral i d’un repunt inicial en el nombre de sindicats registrats els primers anys després del col·lapse del Rana Plaza, la llibertat d’associació va tornar a estar sotmesa poc després a fortes pressions a Bangladesh, que van culminar amb dues onades de repressió contra les protestes salarials el 2016-2017 i 2018-2019. El Govern, els propietaris de fàbriques i les marques han de crear un entorn propici a la llei i a la pràctica perquè els sindicats exerceixin el seu dret a organitzar-se i a la negociació col·lectiva, i eliminar les barreres per formar sindicats.

Tampoc es pot dir que s’hagin aconseguit millores duradores respecte a les indemnitzacions en cas d’accident. És cert que les persones supervivents i les famílies afectades per la tragèdia de Rana Plaza van ser indemnitzades íntegrament per la pèrdua d’ingressos i les despeses mèdiques segons les normes de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Però les marques no van aportar els diners fins després de dos anys de campanya intensa, i no totes les marques que s’abastien a les fàbriques de Rana Plaza van pagar. A més a més, les quantitats que van rebre van ser relativament baixes perquè la compensació per pèrdua d’ingressos es va basar en els salaris de pobresa actuals: aquesta és una de les raons per les quals és crucial reclamar salaris dignes. Tampoc no se’ls ha indemnitzat pel dolor i el patiment.

Podem llavors assegurar que hi ha hagut millores en aquests últims deu anys? És cert que hi ha hagut avenços, però queda molt per fer. Amb les dades actuals, queda clar que no es pot dependre de mesures voluntàries aplicades per part de les empreses. És important tenir tot això en compte en la futura llei de protecció dels drets humans, de la sostenibilitat i de la diligència deguda que s’està discutint en l’àmbit europeu i en l’àmbit estatal actualment. És necessària per garantir que les empreses respectin els drets humans al llarg de tot el procés de producció i que les víctimes d’abusos empresarials tinguin accés a justícia i reparació sense necessitat de llançar campanyes internacionals o de crear estructures ad hoc. Diferents organitzacions de la societat civil estem treballant per realitzar aportacions i esperem que es tinguin en consideració.

Rana Plaza ha d’estar present a la nostra memòria perquè situacions així no s’han de repetir mai més. Des de SETEM Catalunya, amb la col·laboració de la Coordi i Fashion Revolution, farem un homenatge a les 1.138 víctimes del Rana Plaza dilluns 24 d’abril a les 11h davant de l’Arc de Triomf de Barcelona. Us animem a unir-vos a l’acció commemorativa, per recordar les víctimes i reclamar millors condicions laborals, així com a fer difusió a les xarxes amb el hashtag #RanaPlazaNeverAgain