Infants amb trastorn del neurodesenvolupament: els podem parlar en dues llengües?

Establert el diagnòstic diferencial d’un trastorn del desenvolupament neurològic (discapacitats intel·lectuals; trastorns de la comunicació; trastorn de l’espectre de l’autisme; trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat; trastorn específic de l’aprenentatge; trastorns motors) les qüestions que es plantegen les famílies són moltes i molt diverses. Entre altres, sorgeixen dubtes relacionats amb el bilingüisme: “Puc parlar-li en dues llengües?”.

El fenomen del bilingüisme està present en més de la meitat de la població mundial i s’estima que va en augment. En trets generals, es defineix com l’ús alternatiu de dues llengües en un individu i, per extensió, en un grup social o un país. L’abordatge del bilingüisme és complex i es porta a terme des d’una perspectiva individual (neurolingüística i psicolingüística), històrica, política i social; fenòmens que estan íntimament vinculats.

La caracterització del bilingüisme des d’una perspectiva individual radica en cinc bases: l’edat d’adquisició (primerenc: simultani o seqüencial/tardà), el context d’adquisició (familiar/formal), el grau d’ús, el nivell de coneixement (equilibrat/desequilibrat) i la representació mental (compost/coordinat). Totes les variables estan interrelacionades i no pot fer-se una distinció pràctica entre elles.

El context d’aprenentatge (materna/segona, tercera...), l’ús i la funció (primària/secundària) i l’estatus sociopolític (majoritària/minoritària) de la llengua seran aspectes importants a tenir en compte des d’una perspectiva social. Des d’aquest paradigma, estudiar el bilingüisme implica concebre la llengua com la base de la construcció i expressió de la cultura dels seus usuaris, i de la seva identitat social; fenòmens clau en el desenvolupament de la persona.

Aprendre dues llengües durant els primers anys de vida no hauria de suposar cap problema. L’interrogant s’obre quan la població infantil presenta un trastorn del desenvolupament neurològic. La literatura científica evidència una gran controvèrsia en aquesta qüestió.

En termes generals, el bilingüisme no és un factor determinant en l’adquisició i el desenvolupament lingüístic de població infantil amb un trastorn del desenvolupament neurològic sempre que l’exposició a les dues llengües sigui adequada, continuada, enriquidora i es porti a terme en contextos favorables i per parlants competents.

No obstant això, aquesta premissa no és generalitzable a tots els casos, ja que dues persones, malgrat tenir el mateix diagnòstic diferencial, mai manifestaran idèntica simptomatologia.

És imprescindible tenir una visió holística i abordar el bilingüisme considerant tant les característiques personals del nen o nena (capacitats i dificultats) com les característiques contextuals que l’envoltin. Seran les famílies, juntament amb els professionals sanitaris i educatius que es relacionin amb l’infant, els qui decidiran, en última instància, en quina llengua o llengües es comunicaran amb el petit o petita.