Responsabilitat afectiva: la gran oblidada

Has sentit a parlar de la responsabilitat afectiva? Aquest concepte està de moda i es dona a conèixer cada vegada més, però realment quantes persones l’apliquem i el posem en pràctica? 

Ser responsable afectivament significa, principalment, saber respondre a les necessitats de l’ésser estimat, sabent que cadascuna de les nostres accions tenen un impacte en l’altre. D’aquesta manera, per a entendre’ns en l’idioma del respecte i de l’afecte, un ha de posar especial atenció en la comunicació, l’empatia i la cura del vincle. És a dir, la persona és capaç de manifestar o expressar les seves emocions i necessitats, però sempre sent respectuosos amb els altres. No només es tracta de ser responsable dels sentiments propis i de quina manera els expressem, sinó que el concepte va molt més enllà, perquè involucra una cura mútua (reciprocitat). La responsabilitat afectiva no vol dir que la persona s’ha de fer càrrec de com els altres gestionen les seves emocions, perquè no som responsables d’això ni tampoc hem de posar-nos l’etiqueta de salvador o salvadora, però sí que s’ha de considerar com cadascun de nosaltres reacciona d’una forma diferent davant les emocions de l’altre. 

En una societat moderna en la qual bàsicament ens comuniquem a través de les pantalles i formem les nostres relacions a través d’aquesta, és més difícil encara construir relacions sanes i amb vincles reals. En temps de ghosting, vincles fràgils i amors virtuals, xarxes socials, superficialitat... Ara més que mai poden conèixer a moltíssimes persones de qualsevol part del món, però la gran paradoxa de tot això és que el compromís per mantenir els nostres vincles, s’allunya cada vegada més. Ja ho va dir el gran sociòleg Zygmunt Bauman amb el seu concepte d’amor líquid, on explicava que aquesta metàfora feia referència a la fragilitat dels vincles sentimentals i al·ludeix a la necessitat de no establir vincles profunds amb les persones que ens envolten, a fi de romandre desvinculats emocionalment i així poder encaixar en un entorn en constant canvi i moviment. No obstant això, l’amor líquid no sols es refereix a les nostres relacions amb els altres, sinó també a la nostra relació amb nosaltres mateixos, perquè Bauman considera que vivim en una cultura que destaca per la “liquiditat de l’amor propi” dels individus. 

Som cada vegada més individualistes, inevitablement sempre volem que sigui l’altra persona la que s’adapti a nosaltres, i moltes vegades darrere de la típica frase de “és que soc així” s’amaga egoisme i una gran immaduresa emocional; factors que no contribueixen a enfortir la relació. Com és evident, no tothom té aquesta capacitat de resposta en l’àmbit de les relacions de parella. I si no ho té en aquest espai, és més que probable que no el tingui en cap mena de relació. És important remarcar que això se sol veure molt més clar en les relacions de parella, però aquesta falta d’intel·ligència emocional es veu també reflectit en altres relacions o aspectes de la vida de la persona (família, feina, amistats...). La responsabilitat afectiva es nodreix bàsicament de dos aspectes clau: intel·ligència emocional i respecte interpersonal. En aquest sentit, la comunicació respectuosa, empàtica i sincera és bàsica. Per això, saber dirigir-nos a l’altra persona implica cuidar el missatge i la manera en què s’expressa. Comunicar és construir, és originar un espai íntim de respecte on la confiança flueixi. També és essencial establir acords dintre de la parella. Aquest aspecte implica conèixer quins són els límits i necessitats de cadascun, així com les negociacions en comú. Finalment, el compromís de cuidar la relació, entendre que hi haurà moments difícils i que, en lloc de desaparèixer, triarem quedar-nos i comprometre’ns amb afecte, dedicació i valentia.