Continuem sense garantir l’accés a l’habitatge

L’habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país. El 97% de les persones ateses per les entitats socials a Catalunya tenen problemes d’habitatge. En total, 1,3 milions de catalans viuen en un habitatge inadequat —infrahabitatge, en amuntegament o en estructures temporals— i gairebé un milió més ho fa en un habitatge insegur –ocupacions, temporals, amb amenaça de desnonaments o amenaces violentes. I la realitat, per entitats com la nostra que volem sumar esforços per tal de mobilitzar habitatge assequible per destinar a lloguer social, és que el mercat està en parada tècnica. Costa trobar habitatges de lloguer i els que hi ha s’ofereixen a preus desorbitats. 

En els darrers anys les rendes de lloguer han crescut a un ritme molt superior al que ho fan els salaris. Aquest factor fa augmentar l’esforç econòmic que han de fer les famílies per conservar el seu habitatge o provoca, com a conseqüència, un creixement de persones en situació d’exclusió residencial. També constatem l’augment d’allò que s’anomenen els “desnonaments invisibles”, persones que han de marxar de les seves llars per no poder assumir els augments dels preus de lloguer que sol·liciten els arrendadors un cop finalitzats els seus contractes d’arrendament o per l’augment del cost de les hipoteques. A més, l’estoc d’habitatges del mercat de lloguer s’ha reduït considerablement en els últims quatre anys. Això provoca un decalatge important entre oferta i demanda i un terreny adobat per l’especulació i els abusos immobiliaris. 

Estem veient com el mercat actual del lloguer genera vulnerabilitat i efectes negatius sobre la salut, a causa de la inseguretat residencial per la incertesa sobre l’assequibilitat de la renda a pagar (el que s’anomena “estrès financer”). Davant aquesta realitat, les ocupacions sense títol habilitant continuen i seguiran aquesta tendència mentre no s’abordi de forma decidida la problemàtica de l’exclusió residencial de persones en situació de vulnerabilitat que no poden accedir a un pis pels mitjans convencionals. 

Una altra situació encara més complexa pateixen les persones en situació administrativa irregular que fins i tot tenen vetat, entre altres recursos, l’accés a la Mesa d’Emergències que és el dispositiu per donar resposta a les situacions d’exclusió residencial sense alternativa d’habitatge. Per altra banda, també cal esmentar com cada vegada més persones migrades denuncien ser víctimes de racisme immobiliari. Les mateixes API admeten que és una realitat i que utilitzen aquesta pràctica, segons diuen, per imposició dels propietaris dels habitatges que administren. 

Fa anys que anem denunciant que no es disposa d’un parc d’habitatges de lloguer social i assequible suficient per donar resposta a totes les demandes. S’estan prioritzant les urgències, a través de la Mesa d’Emergències, però tampoc s’arriba a donar l’abast i les llistes d’espera continuen augmentant. Per poder donar resposta a l’exclusió residencial, caldria fer polítiques valentes i capgirar la situació. Això passaria per, d’entrada, augmentar la dotació pressupostària dedicada a l’habitatge social i assequible, i paral·lelament, regular preus del mercat ordinari i aturar les accions discriminatòries.