Exigències pròpies

Escena 1: El sol es pon a l’horitzó darrere d’uns arbres, paisatge de bellesa, colors ataronjats i rosats, sensació de calma i de fluir del temps. 

Escena 2: Una platja paradisíaca a ple sol, cossos esculpits com si fossin obres d’art i situacions familiars divertides. 

Escena 3: Un selfie, és clar, no pot faltar el selfie ben estudiat i editat, després de vuit o més intents! Res no és imperfecte per a una parella perfecta! 

Possiblement, algunes d’aquestes escenes ens siguin familiars; llocs o trops socials comuns que tothom sabrà interpretar. Podríem anomenar-los trops estiuencs, situacions que ens ajuden a rememorar i fins i tot reivindicar com a característiques de les vacances estivals. En aquest sentit, moltes vegades l’estiu és sinònim de descans, de desconnexió i de diversió. També és un temps de comportaments rituals comunitaris, de trobades, per a la memòria i la lucidesa amb les amistats i la família. En aquest sentit, sembla que sigui un període d’autoexigències que hem de reactivar per mantenir un cert estatus social. 

Avui dia necessitem tenir el millor destí de vacances, ens exigim ser feliços i, per descomptat, si tenim un cos diví, crearem un combo ideal per als m’agrada de les xarxes socials. Massa imposicions a la motxilla. Les vacances haurien de servir per deixar anar lligams i reinventar-nos, cultivar-nos i recarregar-nos. I en part serveix per a això... Com també, per reafirmar certes autoimposicions, restriccions socials que interioritzem i reforcem sense adonar-nos-en, com si formés part del nostre lleure, quan en realitat formen part de les nostres obligacions dins del sistema. 

Escena 4: Una posta de sol, música de bossa nova, cossos en banyador corrent a càmera lenta per la platja i que vessen erotisme alhora que autocontenció. Veu en off: “Però no oblidis posar-te crema solar per protegir el teu cos. La salut és el que importa!”. 

Escena 5: Un carrer ple de grafitis, joves cool fent skating, totes i tots amb roba cool, flirtejant i prenent begudes escumoses, asseguts a la vorera, música canyera. Veu en off rapejant: “Xanando! La roba que es porta avui! Sigues cool, viu cool, gaudeix cool, vesteix-te cool!”. 

Els missatges d’aquests anuncis hipotètics no deixen de ressonar-nos amb trops comuns mitjançant la publicitat i la moda, uns cànons de bellesa molt concrets per tenir una vida perfecta, una família perfecta, una sexualitat perfecta, un (etern) estiu perfecte. Moltes vegades pressuposem que estar dins d’aquestes “etiquetes estètiques” equival a més èxit tant personalment com professionalment per assolir la felicitat. No aconseguir aquesta imatge i aquesta vida desitjada esperada per la societat suposa seguir un camí perillós. 

Escena 6: “Perfectdent! Per a unes dents perfectes! Sí! El meu dentista sempre me’l recomana!” exclama una dona de cabells rossos, ben vestida i ampli somriure blanc. 

Escena 7: Una parella s’està fent un petó, unes mans acariciant-se en la foscor, es percep moviment. Veu en off: “Dona plaer, dona’t plaer. Protegiu-vos, però amb diversió, compra Nurex, gaudeix amb Nurex!”. S’insinuen línies de diferents tipologies de parelles mantenint relacions. Música de saxofon, somriures de fons... 

El fet d’imposar-nos una “imatge ideal” pot provocar greus trastorns emocionals o físics. I quina és aquesta imatge ideal? O més ben dit, quins cossos es mostren i quins no? Veiem alguna persona amb diversitat funcional als mitjans de comunicació representant una situació quotidiana? Observem persones infravivint en aquests paisatges de somni? Mostren cossos no-normatius de manera cool? Les persones amb diversitat sexual, funcional o ètnica que apareixen en publicitat, realment es mostren per desig d’autenticitat de l’equip de guionistes o simplement per seduir un públic consumidor? 

Escena 8: “Flax Detox! Beu-me! Pren-me! Gaudeix-me! Flax Detox, la marca de les persones d’èxit! Aquesta beguda patrocina el programa Política i èxit. El debat setmanal!”.