Reflexions d’estiu: la psicoanàlisi ens pot ajudar en el dia a dia?

La psicoanàlisi, teoria desenvolupada i proposada per Sigmund Freud a finals del s. XIX i principis del XX, ha tingut una influència important en la comprensió del comportament humà, la ment i la cultura. També ha tingut i té els seus detractors. La seva pràctica es realitza en un entorn clínic, però molts dels seus conceptes s’han anat introduint en la nostra vida quotidiana. 

Quin és el context actual segons alguns psicoanalistes? Diuen que vivim en l’era del narcisisme. No naixem disposats a l’altruisme, sinó intentant esborrar la dependència de l’altre. L’apologia del Jo és molt forta. La cultura del selfie i l’ànsia d’obtenir likes ens converteix en narcisos que ens tapen la nostra veritable personalitat. 

D’altres ens diuen que un dels grans mals prové de la pèrdua de límits, la dissolució dels tabús dins d’una desmesurada llibertat. També pensen que el fet d’eliminar tabús i la desinhibició en absència de límits pot acabar per neurotitzar-nos. 

La psicoanàlisi quotidiana ens mostra que la nostra essència més íntima pot no venir de nosaltres, sinó ser transmesa per d’altres. Alguns consideren el psicoanalista com el professional que escolta El malestar de la cultura (publicat per Freud el 1930). 

Des de la visió psicoanalítica ens aconsellen: valorar les petites coses, veure els somnis com a projecció del nostre món interior, aprendre a escoltar (molt important) o permetre que aflorin emocions reprimides des de la lectura d’un llibre, la visió d’una obra d’art, d’un film o d’una obra de teatre. 

Avui dia, la psicoanàlisi no busca tant l’origen i el focus del trauma sinó posar una mica de llum a les nostres parts més fosques perquè aflorin d’una manera més natural. La introspecció (difícil pel ritme i tipus de vida d’avui dia) ens ajuda a aclarir el que semblava fosc. Pot ser una bona forma d’autocura que, moltes vegades, necessita la participació del professional. 

Hi ha professionals dissidents d’aquesta psicologia que generen un corrent contracultural que fa l’opció per una visió més holística de la persona en la qual el cos i les emocions poden tenir un paper crucial. L’espiritualitat es va incorporant en la concepció de l’ésser humà des de la psicologia transpersonal. 

Tot això ens pot ajudar a la introspecció que ens proposa la psicoanàlisi. Hem d’escoltar el cos, ens diuen, meditar, practicar musicoteràpia, practicar el silenci per tal de portar una vida més tranquil·la i guaridora. 

La idea d’autocura, encara és més antiga. Alguns ja la practicaven en l’època clàssica seguint el consell socràtic: coneix-te a tu mateix. La base és prendre consciència de l’existència pròpia des de l’atenció a l’interior, no a l’exterior. És com una autoteràpia que pot ser un camí personal basat en la disciplina i el compromís amb un mateix. Per arribar-hi, cal aturar-se, escoltar el silenci interior i intentar arribar a la part més profunda de la nostra personalitat per poder renéixer amb noves energies de les quals, abans, no n’érem conscients. 

Les malalties de la ment estan a l’ordre del dia i això porta a anar buscant camins com el de la psicoanàlisi i d’altres. Sembla que la psicoanàlisi està tornant en el nostre dia a dia de moltes maneres, com ara, a través del llenguatge (mecanismes de defensa, subconscient, repressió), a través de l’art, de la literatura, cinema, teatre. Es presenten moltes obres que exploren els conflictes interns dels personatges, els seus desitjos, repressions i tensions, a l’educació, d’on no ha marxat mai del tot (poder comprendre els alumnes, escoltar-los, abordar problemes com la resistència a l’esforç, a aprendre i conflictes interpersonals). I en la publicitat, on no sempre s’utilitza amb bona finalitat sinó que ens envien missatges que ens arriben al nivell inconscient i emocional amb la finalitat que consumim més. 

Com a resum i com a eines per a una psicoanàlisi quotidiana, ens cal parar atenció, escoltar-nos, no en el que passa quan arribem on anàvem sinó en el trajecte. Cal posar atenció a les coses petites, aquelles que les deixem de costat perquè volem córrer i arribar aviat on sigui. La pausa i l’atenció en el que sembla insignificant és el més important en el camí per arribar a conèixer-nos millor.