La intel·ligència de les cures

L’embaràs és un dels principals esdeveniments vitals transformadors i estressants pels quals pot passar una dona al llarg de la seva vida. En molts casos, l’embaràs pot ser un factor empoderador, ja que les dones que es converteixen en mares poden veure com són capaces d’enfortir les seves capacitats i també poden desenvolupar un pensament positiu vers el futur i els seus propòsits de vida. A més, gràcies a les criatures la dona adquireix un rol que fins al moment no havia experimentat, convertint-se en imprescindible per a un altre ésser humà i experimentant amor incondicional, formant part de l’engranatge humà que fa possible que la societat es mantingui.

En altres ocasions, però, pot arribar a  generar una situació de debilitat si es troba associat a altres factors de risc, i encara més en aquelles persones que es troben en situació d’exclusió social, trastocant recursos personals, relacionals i materials.

La pèrdua de la pròpia identitat és un fenomen que viuen moltes dones en convertir-se en mares i és, fins a cert punt, quelcom normal i natural. Aquest fenomen és degut, d’una banda, als grans canvis físics que suposen els nou mesos d’embaràs i a una gran transformació psicològica i emocional conseqüent tant als canvis hormonals com a l’assumpció del nou rol.

D’altra banda, el nou paper de mare que s’assumeix comporta una sèrie de canvis molt importants en la distribució del temps i dels recursos propis que, juntament amb els altres canvis esmentats, afectaran en un grau o un altre les relacions laborals i socials. Si la dona es troba en una situació de precarietat laboral, el propi embaràs o el fet de tenir una criatura poden dificultar la seva carrera professional —havent d’allargar l’atur durant anys, per exemple, i allargant també, per tant, la seva sensació de pèrdua d’identitat professional, ja que probablement fins que no recuperi el seu rol de dona treballadora i autònoma aquesta condició no es veurà recobrada.

Un altre concepte molt relacionat és la conciliació familiar, que s’entén com el fet d’organitzar la càrrega laboral adaptant-se a les necessitats de la família, on trobem implícita la cura dels fills i les filles. Aquesta conciliació pot ser tan diversa com diferent sigui la família i les ocupacions d’aquesta.  En tot cas, el sistema ha de generar les mesures adients per abordar-la amb mirada de gènere, des de la perspectiva feminista. L’acord per trobar l’equilibri en la criança hauria de garantir que la mare pugui tenir el seu espai i l’utilitzi per desenvolupar-se i créixer com a persona en tots els àmbits vitals, a més de reconèixer la cura com la tasca que realment és: transmetre uns valors, educar, alimentar... Però que no es veu compensada de cap manera.

Parlar d’equilibri quan només hi ha una mare a càrrec de les criatures és molt difícil; segons la situació socioeconòmica i la xarxa de suport, pràcticament impossible. Moltes famílies monomarentals es troben amb la dificultat de tenir un únic sou sense persones al seu voltant que els puguin donar un cop de mà o una abraçada quan la vida esdevé complexa i difícil de sostenir, tant emocionalment com logística. Els casos de cura individual han de poder beneficiar-se sempre de mesures sumatòries o compensatòries i el sistema ha d’apostar i afavorir aquelles ocupacions que tinguin diversitat en la forma d’organització laboral i social; és a dir, que es puguin adaptar en funció de les diferents realitats existents durant recorreguts vitals de les persones. D’altra banda, que les dones trobin plaer en la gran tasca de ser mares també implica que puguin fer el què els vingui de gust, en els  espais i moments de lleure que triïn sense la culpabilitat que aquesta societat atorga a aquelles mares que volen ser més que mares.

Hi ha dones que viuen en contexts de gran vulnerabilitat i que, en convertir-se en mares i abandonar els seus rols anteriors, queden ja totalment excloses del món laboral i social. Si, a més, han viscut situacions de violència i es troben soles conformant famílies monomarentals, la seva situació d’exclusió i les seves dificultats per sortir-se’n s’agreugen encara més, sobretot quan se’ls genera una situació d’emergència d’habitatge. Les entitats que oferim habitatge i acompanyament treballem per alleujar la vulnerabilitat d’aquestes dones i generem vincles a nivell professional, transferint persones segons la demanda de l’empresa però també segons les necessitats de les usuàries, ajudant-les a (re)establir xarxes relacionals enriquidores.

Reivindiquem que la tasca de la persona que s’encarrega de la cura ha d’estar reconeguda com a forma de treball de construcció de la societat, econòmicament i legalment. La definició de polítiques adients s’ha de fer des d’una visió que inclogui, no només “que no exclogui”, ja que actualment es propicia un sistema que reconeix la cura cap a l’home però no la productivitat del treball de cures de la dona. Malgrat que es van aconseguint millores que reconeixen com de complex pot arribar a ser tenir cura de la mainada, falta que estructuralment es tingui consciència que s’ha de reconèixer com una funció productiva i d’inversió social.