Els consells de les mares

Sempre m’ha cridat l’atenció com evolucionen els moviments socials i els aspectes transversals de cada moment històric. És interessant veure com hi ha moviments que sorgeixen paral·lelament en diferents punts geogràfics, com s’estenen ràpidament pel territori o com trobem característiques semblants en moviments polítics, esportius o culturals que tenen lloc en un mateix període. És obvi que l’element conductor som les persones. En aquest sentit, la sociologia recull diverses teories sobre com ens encomanem els uns als altres les idees, pensaments, maneres de fer i de com funcionem com a societat. Una societat amb vida pròpia, entesa com un tot.

Quan era adolescent la meva mare em repetia sovint que tots els extrems fan mal, que els extrems oposats es toquen, referint-se a una manera pejorativa de qualificar extrems. A finals dels anys 80 i al llarg dels 90, hi va haver grans consensos, foren anys d’estabilitat on es fugia dels extrems. Durant aquells temps recordo, també, que alguna professora ens acusava de ser una generació conformista, que ens ho havíem trobat tot fet i que no ens queixàvem, ni alçàvem per res la veu.

Darrerament, la sensació és tot al contrari. Estem en un moment de dicotomia on tot està molt polaritzat; on sembla que has d’estar en un extrem o en un altre. Aquest estiu he pogut retrobar-me amb familiars i amics de tota la vida, persones que compartim valors i pensaments, però que, sense saber ben bé per què, ens hem trobat discutint des de postures extremes i oposades sobre l’actualitat política o social. Tot i que la percepció de polarització s’ha accentuat molt recentment, la situació actual porta ja anys d’escalada i, fent retrospectiva, en menor o major mesura tots ens podem reconèixer apropant-nos més als extrems durant els darrers anys. El que aquest estiu m’ha cridat l’atenció és haver escoltat idees, pensaments o plantejaments que jo mateix he defensat anys anteriors, però en sentit contrari i argumentats des d’una banda oposada. Reconèixer en l’estratègia política explicacions que consisteixen en rebatre amb els mateixos arguments de l’adversari m’ha fet pensar i recordar allò que els extrems es toquen.

Connectant les vivències personals amb les professionals, identifico en l’àmbit social, i concretament en el de la discapacitat, un llarg període d’escalada i confrontació que ve de 10 o 15 anys endarrere, amb massa necessitats acumulades i massa temps sense col·laboració ni consensos per avançar. Ara bé, també és cert que, en el sector de la discapacitat intel·lectual (i m’atreviria a dir que en el conjunt del Tercer Sector), la percepció és que els temps estan començant a canviar i que la col·laboració i el consens són elements cabdals en la relació amb l’administració. Els reptes continuen sent molts i grans, però ara ens emplacem a abordar-los conjuntament. El camí és llarg i, en els propers anys, sabrem si s’ha consolidat el canvi i si anem assolint els reptes que tenim al davant.

Per tot plegat, penso que és l’hora de fer un canvi de tendència defugint dels extrems i la confrontació. Evidentment cadascú des de la seva opció política i aspiracions de màxims, però amb una vocació de consensos o acords amplis. A vegades perquè hi hagi canvis es necessita un col·lapse, una situació crítica que provoqui un punt d’inflexió. Però no sempre; també es produeixen transformacions socials a partir de canvis concrets que es van estenent com una taca d’oli. Vull pensar que hi comença a haver indicis d’aquest canvi que es podria anar estenent. A vegades, només es tracta que tothom faci cas als consells que ens solien fer les nostres mares.