Amb un prisma ampli i inclusiu

És sabut que a la prehistòria, els humans feien pintures rupestres com un ritual màgic o religiós, per atraure la caça, per a cerimònies... Aquest “art” és una font valuosíssima de compressió i comunicació per a la història de la humanitat. Però no només és una transmissió històrica o un mer objecte decoratiu, l’art també té beneficis terapèutics reconeguts i a més és una poderosa eina inclusiva. No és gens estrany dir que l’art és un bàlsam que calma i repara l’ésser. Ens ajuda a trobar-nos, expressar-nos, somiar... És una manifestació que sorgeix des del nostre interior i que també ha servit per visibilitzar. L’art entén d’etiquetes.

Amb l’estrena aquest estiu de la pel·lícula Campeonex, la seqüela de Campeones (2018), una vegada més s’ha demostrat que les persones amb diversitat funcional i altres capacitats psíquiques han entrat de manera natural i ferma al món del cinema. Campeones va obtenir una allau de premis, incloent-hi diversos Goyas i el seu component inclusiu va acaparar centenars de notícies. A més dels actors de Campeonex, el cinema nacional també s’ha enriquit amb actors d’allò més diversos com Juan Manuel Montilla Macarrón, conegut com ‘El Langui’. Un actor i raper amb paràlisi cerebral que va saltar a la fama amb la pel·lícula El truco del manco (2008) amb la qual va guanyar dos Goyas, un al millor actor revelació i l’altre a la millor cançó. Un altre exemple cinematogràfic va ser l’Oscar i el Globus d’or que Marlee Matlin va guanyar a la pel·lícula Fills d’un Déu menor (1986) i que ens va fer veure que la llengua de signes no és cap impediment per treballar al cotitzat Hollywood.

Al món de la pintura, Frida Kahlo (1907-1954) va reflectir la seva delicada i angoixant salut que la va acompanyar tota la seva vida. “Mai pinto somnis o malsons. Pinto la meva pròpia realitat”, deia la mexicana. Khalo no és l’únic exemple de diversitat funcional que ha aconseguit un lloc daurat a la història de l’art. Gairebé dos segles enrere l’impressionista Vincent Van Gogh (1853-1890) va plasmar a pinzellades enèrgiques la natura, les persones i els escenaris de la vida quotidiana amb la seva inconfusible paleta de blaus i ocres. A causa d’una vida plena de penúries, tristeses, i desequilibri psicològic Van Gogh va ingressar en un centre psiquiàtric durant uns mesos i va posar fi a la seva vida amb un tret. Pràcticament coetani de Van Gogh, el francès Henri Toulouse-Lautrec (1864-1901) transitava per les boges nits estelades i bohèmies de París. La seva baixa estatura, causada pel trencament d’un fèmur i per una malaltia congènita, no li va impedir plasmar la vida de gent circense, prostituta i fins i tot les desenfadades ballarines del Moulin Rouge. Els alegres i rítmics cartells de Toulousse-Lautrec són els perfectes corresponsals d’un estil de vida i una època.

A la música trobem exemples de persones valentes i decidides amb diversitat funcional. El compositor Ludwig van Beethoven (1770-1827) ha passat a la història com un dels genis de la música clàssica. Mancant del sentit d’oïda, primordial a la música, va crear el 1824 la impressionant La novena simfonia. Imagineu-vos, devia tenir les notes musicals adherides a les neurones! Però Beethoven no ha estat l’únic cas admirable a la música. El món de la diversitat ha tingut professionals tan prestigiosos com Tete Montoliu (1933-1997); invident de naixement componia jazz i tocava el piano; igual que els cantants Stevie Wonder (1950) i Andrea Bocelli (1950) que ens posen ritme i melodia amb les veus.

En fi, aquests són els pocs exemples d’una diversitat molt àmplia i poderosa que ha sobresortit i que cada cop es fa més un lloc en la història. Això ens demostra que cal mirar el món amb un prisma ampli i inclusiu. I el que és més important... L’art pot ser tu. Recordeu-ho!