No, no hi ha una generació porno

A tota generació de joves li ha tocat carregar amb algun estereotip fruit de la incapacitat del món adult d’assumir-ne la responsabilitat. Hem culpabilitzat —sense dret a rèplica— les generacions egoistes, la generació de vidre, la generació pantalles i ara és el torn de la generació porno. Un cop més, assenyalem i estigmatitzem tota una generació assumint-ne unes conductes homogènies i encasellades en un clixé.

Lluny d’aquests estereotips, al Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats veiem com cada dia desenes de joves consulten els seus neguits, curiositats i dubtes sobre sexualitat. Quan els preguntem i els donem confiança, veiem que es tracta d’un col·lectiu afortunadament divers, amb un element en comú: la voluntat de tenir cura de la seva sexualitat. No només ho volen sinó que hi tenen dret. Tenen dret a rebre informació accessible i adequada, però també a gaudir, a sentir plaer i a desenvolupar la seva sexualitat des del desig i el benestar.

Tanmateix, estem sent incapaços d’abordar-la lluny del tabú i les contradiccions adultes. És paradoxal veure com en una societat absolutament hipersexualitzada regna el silenci, la invisibilització i la por, provocant que la salut sexual —quan és la nostra— faci vergonya i s’amagui.

Mentrestant, la pornografia ofereix respostes ràpides i accessibles. Ofereix informació i plaer, dos objectius nítidament legítims per a qualsevol persona. És imprescindible que fugim de discursos moralistes i estigmatitzadors que rebutgen el benestar i el gaudi. El porno ha de poder ser una font més d’informació, de coneixement i de plaer. El que cal que ens qüestionem és el com.

Ja hem assenyalat moltes vegades que el porno mainstream o massiu és ficció i que no pot ser entès com una narració de les relacions sexuals reals. També hem de poder assenyalar com aquesta ficció sempre acaba reproduint unes desigualtats que sí que són reals a la nostra societat, i unes violències que sí que són presents als nostres entorns propers: dominació de l’home vers la dona, relacions no consentides, centralitat del plaer masculí, cossos irreals, racisme i capacitisme. Les mateixes relacions de poder estructurals que a la vida real. Cal assenyalar i deixar ben clara la diferència entre violències sexuals i les sexualitats, amb una confrontació frontal cap a les primeres i una promoció activa de les segones.

Per això és important que no caiguem en la trampa de fer de la pornografia el boc expiatori de totes les mancances i violències del sistema. És cert que fer-ho és la sortida fàcil: ens permetrà arribar fàcilment a un consens social, un enemic comú. Ara bé, no ens ajudarà a transformar cap de les relacions de poder ni opressions estructurals que existien. Deixem de banda la falsa innocència i combatem el patriarcat d’arrel o aquest seguirà trobant d’altres mitjans on reproduir-se.

La nostra responsabilitat adulta és acompanyar a adolescents i joves a desenvolupar i consolidar una mirada crítica davant de l’allau d’informació que els arriba: saber discriminar allò que els agrada del que no i entendre la informació de forma contextualitzada i situada. Acompanyar-los en el desenvolupament lliure i tranquil de la seva sexualitat, sigui quina sigui, alhora que orientar-los en la construcció de relacions sexo-afectives saludables, plaents, consentides i desitjades. Entendre’s com a subjectes amb agència i capacitat de transformar allò que els hem deixat el món adult, tant a nivell individual com col·lectiu.

Per descomptat, és imprescindible comptar amb tot tipus de recursos, com altres tipus de pornografia que busqui visibilitzar sexe, pràctiques, cossos i relacions reals, diverses, respectuoses i igualitàries, sense reproduir les discriminacions imperants a la nostra societat. Com a comunitats podem treballar perquè la pornografia pugui ser un espai vàlid i necessari, superant els jocs de la moral, que democratitzi el plaer i la sexualitat i deixi de reservar el gaudi i el desig per a uns pocs.

Programes com Generació Porno —impropis en una televisió pública— no ajuden gens en aquest sentit, i sota l’aparença de periodisme suposadament atrevit i de responsabilitat social hi rauen discursos simples, esbiaxats, morbosos i —paradoxalment— sense perspectiva de gènere, que fomenten el pànic social. Sigui com sigui, cal començar a deixar enrere la por i entendre el món adult —des de totes les esferes— com a garants de drets. Assumim els neguits, reparem els danys i oferim nous escenaris l’educació sexual sigui una realitat des de la primera infància, universal i centrada en el plaer.