Català al Congrés, a Europa... i a les aules?

La llengua catalana avança a la institució exterior d’una forma històrica i no en podem pas treure importància, però, mentrestant, seguim paralitzats davant l’extinció en els espais interiors, els vitals.

Jo vinc d’un silenci

Aquesta darrers dies s’ha aprovat al Congrés la modificació del Reglament lingüístic per l’ús de l’euskera, el gallec i el català, i s’anuncia l’arrencada de màquines pel reconeixement a nivell europeu. Dues importants victòries que venen a resoldre el que hauria de ser considerat una anomalia democràtica i una vergonya cultural.

El reconeixement, per fi, de Madrid i Brussel·les pot donar una empenta important amb el trencament de la subordinació lingüística però, i el seu ús?

Elefant a l’habitació

Mentrestant som incapaces d’afrontar la nostra realitat, els nostres propis problemes lingüístics, malgrat la denúncia de la comunitat educativa de l’important retrocés del català a les aules, als patis i als menjadors escolars.

I la salut del català en el món digital i audiovisual tampoc és gens esperançadora. El nou paradigma virtual, a més, ha llençat per terra la feina feta durant els darrers anys en el conjunt del món cultural. On queda l’ús social de la nostra llengua?

La desimmersió lingüística

És evident que l’ofensiva permanent dels aparells de l’Estat, i en concret de la seva judicatura, contra l’escola catalana, agreujada amb el discurs d’odi de la dreta extrema i l’extrema dreta, no és un escenari favorable. Ara bé, parlem clar: tampoc és tolerable l’actitud de la Conselleria d’Educació respecte d’aquesta qüestió.

Empassar-se la destrucció del model d’immersió lingüística i aprovar un nou Decret que atomitzi els projectes lingüístics de centre no ajudarà a impulsar el català a l’escola. Excloure la formació professional, tampoc. Estem passant un altre cop la pilota a les direccions amb l’excusa de l’autonomia de centre?

L’acreditació com a fórmula miraculosa

La imposició del nivell C2 de català al conjunt de la plantilla docent és la gran acció que revolucionarà l’escenari educatiu, ja que, com tothom sap, millorar la competència lingüística del professorat comportarà, automàticament, l’augment de l’ús d’aquesta llengua entre l’alumnat. Problema solucionat: bravo!

És irònic, evidentment, igual que ho és que no hi hagi cap revisió o seguiment de l’idioma en què es donen les matèries. Quin il·luminat ha pensat això?

Som poble d’acollida

I entretant, mentre ens omplim la boca com si fóssim lletraferits, la flamant consellera Simó aplica una política de tancament d’aules d’acollida sota una amalgama d’arguments que no tan sols són ridículs, sinó que semblen imposats per l’Espanya racista de González i de Guerra: si hi ha poques criatures, no requereixen d’acollida; si venen d’Europa, no requereixen d’acollida; si tenen una llengua llatina, no requereixen d’acollida...

El recurs més primari i bàsic per incorporar les criatures a les escoles i facilitar l’aprenentatge de la nostra llengua es tanca. Perquè ni la llengua catalana ni les persones migrants són una prioritat. Això sí, llavors farem una pancarta amb ‘Catalunya terra d’acollida’ i ‘Refugees welcome’, oi?

Aplicació de la Llei Aragonès off the record

Recordeu aquella llei que vam aconseguir aturar, oi? Aquella que pretenia privatitzar els serveis públics a través d’un cos de seguretat jurídica? Doncs la vam parar, però vam fer president al conseller Aragonès (i a tota la tropa neoliberal dels Cambray i companyia)... I sorpresa: es redueixen les hores de vetlladores per criatures que requereixen del seu acompanyament, al mateix temps que se’ns privatitza l’explotació.

FP privada, vetlladores externalitzades, cuines centrals privades... De veritat cal fer diners amb les necessitats de la gent?

Ni catalana ni de qualitat... ni inclusiva

No volen l’educació pública que moltes defensem, i per això estem en constant disputa. Han imposat les tècniques de governança de l’empresa privada al cor de l’escola pública, i les gestionen com a tal.

No hi ha diners per fer escola inclusiva, però si n’hi ha per fer màrqueting educatiu? No hi ha diners per oferir tots els serveis públics des de l’ens públic, però n’hi ha per digitalitzar els centres sense cap criteri? No hi ha diners per revertir les retallades, però n’hi ha per inundar les escoles privades concertades? No hi ha diners per millorar les condicions laborals del conjunt de treballadores, però n’hi ha per als xecs escolars?

Diguem no...

I no, això no és culpa de Madrid. És culpa del neoliberalisme que corre per les venes al Govern de la Generalitat, a la consellera Anna Simó, a la colla de la Fundació Jaume Bofill i tot el xiringuito de la privada que tenen al darrere.

Nosaltres som d’eixe món!