Marea blanca, llençols blancs, banderes blanques

Acabo d’estripar les notes manuscrites que havia preparat per a aquesta col·laboració periòdica a Social.cat. Es tractava de seguir amb les habituals reflexions al voltant de la salut i la sanitat públiques. Però, de sobte, les neurones s’han posat en format rebel i m’han fet capgirar l’objectiu d’aquestes línies.

Marea Blanca per la salut pública

No és que les notícies siguin gens exultants al respecte a la malifeta sanitària que venim patint. Les xifres són tossudes i els greus problemes cronificats es prolonguen, quan no empitjoren. Parlo de llistes de (des)espera; del desballestament de l’atenció primària; de les mancances creixents de treballadors, treballadores i professionals del sector sanitari i de les seves degradades condicions de treball; del tancament de serveis i assistències, ja siguin territorials, com d’atencions, com la pediatria als CAP; de la vergonya del lloc a la cua de les comunitats autònomes que patim Catalunya pel que fa a finançament de sanitat, tant del que ens arriba de les prioritats en relació amb el percentatge del pressupost (23,8%) o a l’assignació per habitant (1.362,50 euros), com de la distribució finalista dels recursos públics.

Amb la paradoxa d’ocupar llocs de cap quan es tracta de privatitzacions, derivacions o creixement del sector assegurador privat de la sanitat. Sempre en dura competència d’incompetències amb la Comunitat de Madrid, i altres. Malgrat les lloances del propi departament i l’autobombo del conseller i equip quan “celebren”, sense autocrítica ni penediment, l’any del seu nomenament.

Tan malament que clama al cel posar-hi fi i canviar de tot: persones, objectius, prioritats, lògica i filosofia de fons. Queda plantada, un cop més, i reivindicada incansablement, la lluita i l’activisme ciutadans com a titulars del sistema públic de salut que, altrament, enfila la seva liquidació. Prou!

Llençols blancs de la protesta

Són hores i dies terribles per l’esdevenidor de la humanitat i del mateix planeta. Es pot pretendre ignorar, “relativitzar”, fins i tot negar la crisi històrica que ens ha tocat viure. Però el salt al buit és qualitatiu i quantitatiu.

Llistat elemental: Emergència climàtica per calor extrema en un escalfament global disparat, inqüestionable i menyspreat; pobresa extrema i desigualtats violentes; erupcions brutals de propostes i accions polítiques del vell feixisme en vestit d’ultradreta populista i tirànica; onades migratòries dels desespers cercant llum d’esperança a les terres dels seus colons opressors; guerres arreu (una trentena en curs), incloent les més sagnants a Donbas, est d’Ucraïna i la darrera erupció de la llarga ocupació a Palestina. Fa uns dies, al graó més en la tragèdia a Gaza, esdevinguda en format d’un genocidi criminal, que supera els horrors de la guerra mateix per caure en l’assassinat massiu de població civil, especialment indefensa, fràgil, condemnada sempre, amb dones, vells i infants com a víctimes.

Quelcom intolerable.No es pot mirar cap a un altra direcció. Les tècniques d’extermini massiu que van practicar els nazis contra el poble jueu i les persones d’altres ètnies o de militància democràtica i humana, ara en versió contemporània contra el poble de Gaza… i el que pugui venir.

S’imposa la mobilització social, les manifestacions, l’agitació pacifista de les xarxes versus les mentides dels grans mitjans al servei de les imperials oligarquies d’Israel, Estats Units i l’Unió Europea d’escolanet. Cal recuperar la denúncia sonorament silenciosa de penjar llençols als balcons, crits per la pau.

Banderes blanques! De pau i diàleg, que no pas de resignació ni de rendició. Banderes d’alto el foc, de negociacions, de compliment de les resolucions (26) de l’ONU, dels drets universals, humans, democràtics i socials. Blanc de net i llum de la solidaritat, de la humanitat, la fraternitat, la dignitat. Ni amb tota la penetració de mecanismes de fugida, distracció, alienació que els mitjans puguin imposar, sobretot a les noves generacions, ni per molta negació que es dediqui a acceptar la realitat del món actual, aquí estem tothom afectats i només es pot intentar redreçar participant.

Altrament la debacle està servida i fa estona que la pendent fa molta baixada, arreu i per tot. I no, no soc un pesimista. Soc només una persona que fa dies que no concilia el son, i que plora per fora i per dins perquè la situació fa mal físic, psíquic i moral. Això no pot acabar així.