Treballar ja no dignifica i la vocació ja no ens alimenta

Les persones que ens dediquem a la inserció sociolaboral, que busquem oportunitats i fem prospecció per accedir al mercat laboral o accedir a un habitatge, ens trobem amb una crua realitat: encara que treballem seguirem sent pobres.

Una feina ja no garanteix l’accés a un habitatge, de fet ara ja no es lloguen pisos, es lloguen habitacions al preu que costava fins fa no gaire un habitatge sencer i a preus que poden representar del 40% al 70% dels ingressos mensuals d’una persona treballadora, sobretot les més precaritzades: les dones. Les que segueixen cuidant dels fills, les que continuen accedint a la quasi totalitat de les jornades parcials disponibles, les que treballen cuidant persones grans o netejant per un sou miserable.

L’habitatge és el centre de l’univers de qualsevol persona, des d’on el subjecte creix, es consolida, projecta el seu futur i les seves il·lusions. Un futur que s’esvaeix convertint-se en el monstre invisible de la salut mental. Una problemàtica que s’accelera greument a passos ja incontrolables seguides de projectes per resoldre situacions de sensellarisme que no troben sortida perquè la banca, que va ser rescatada per totes nosaltres, controla el preu gràcies a mantenir un nombre indecent d’habitatges buits. Uns habitatges que no surten mai al mercat, que són ocupats per persones sense recursos econòmics i que després són desnonades per seguir mantenint l’habitatge buit i poder oferir algunes propietats a preus inassumibles.

Cada cop hi ha més sectors difícils o impossibles de cobrir perquè la gent no hi vol treballar i els que hi accedeixen ho fan amb un alt grau de desmotivació per l’esforç físic i mental, i perquè la il·lusió per treballar ja no ens alimenta ni ens ofereix oportunitats.