El dret a l’habitatge i el sensellarisme

El dret a l’habitatge forma part del conjunt de drets de caràcter social que recull la Constitució Espanyola, i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, configurat com un dret fonamental, però no dins el capítol de drets d’especial protecció (art.14 al 29) de manera que la vulneració d’aquest dret no disposa de cap mecanisme de protecció especial per mitjà del qual obligar els poders públics a garantir la seva efectivitat. Tothom té dret a una vida digna i tothom té dret a un habitatge digne, però la nostra societat, actualment, amb l’increment de preus, els salaris baixos, l’especulació, les crisis, la corrupció, el malbaratament de recursos i la manca de polítiques socials d’habitatge, no està en condicions de garantir un dret tan bàsic i fonamental sense el qual una societat no pot ser justa ni equitativa.

Una de les queixes més recurrents que arriben a les sindicatures locals i que no troben resposta immediata són les relacionades amb la pèrdua de l’habitatge i la manca de solucions a curt termini. Persones desesperades denuncien la manca de resposta de l’administració, i la lentitud exasperant en els tràmits per obtenir un habitatge social. És molt difícil explicar a aquesta ciutadania la raó de la manca de polítiques d’habitatge, inexistent des de fa dècades, la saturació dels serveis socials i la lentitud dels tràmits amb l’Agència de l’Habitatge.

Constatem doncs que la manca d’habitatge, les contínues crisis econòmiques, la inflació, l’atur i la pobresa són problemes cada vegada més accentuats i crònics en la nostra societat, i causa de l’exclusió social de moltes persones que acaben vivint  al carrer.

A les ciutats principalment ens hem acostumat a la presència de persones que malviuen al  carrer —perquè viure al carrer és malviure—  a qui no sabem què dir ni com tractar. Hi ha gent que n’ha fet un estil de vida, però n’hi ha molts que s’hi han vist abocats expulsats del sistema, per la pobresa, les addiccions, les malalties mentals, i d’altres causes d’origen divers.

A l’altra banda  d’aquesta realitat, la ciutadania  que no pateix aquesta situació  també  en suporta les conseqüències: als portals de casa seva,  a les places, als bancs,  als jardins públics,  alguns amb solidaritat, d’altres amb resignació i molts amb reticències, i efectivament també acudeixen sovint a les oficines de les defensories locals per demanar actuacions que expulsin aquestes persones de les zones de la ciutat on molesten, perquè exposen amb tota la cruesa la realitat d’una problemàtica molt difícil de resoldre i que a ningú agrada veure.

L’administració municipal no ha estat capaç, ara com ara, d’absorbir la diversitat de necessitats d’aquestes persones, tant de tipus material com de tipus assistencial, ni de transmetre a la resta de ciutadans les dificultats amb què es troben els equips de carrer a l’hora de tractar-les, i provar d’ajudar-les, per tal de comptar amb l’empatia i la comprensió de la resta de la societat. No és un problema únic de les nostres ciutats sinó que es reprodueix en totes les capitals d’Europa, i del món, i es pot dir sense exagerar que el sensellarisme és un problema global que es repeteix arreu, i en determinats llocs provoca reaccions del poder molt desencertades com el cas actual de Londres, en boca de la ministra de l’interior.

Ningú té dret a demanar que aquestes persones siguin foragitades per força de la via pública,  ni a demanar que es prohibeixi ni criminalitzi aquesta forma de vida;  ningú pot  demanar que les administracions actuïn en termes  autoritaris,  ni discriminatoris, ni amb mesures que atemptin contra el seu dret fonamental a la llibertat i la igualtat.

Cal trobar la fórmula per ajudar a aquest col·lectiu, escoltar les seves propostes, buscar solucions imaginatives, i complir amb el mandant de l’art 31 de la Carta Europea de Drets Socials per una progressiva eliminació del sensellarisme i el compliment del dret a un habitatge digne.