Economies comunitàries en el món rural

Les economies comunitàries les podem definir, si agafem de referència la descripció que en fa l’Ajuntament de Barcelona, com experiències col·lectives que generen maneres alternatives de satisfer les necessitats de les persones i els col·lectius des d’una mirada transformadora.

Tenen en comú un alt grau de participació i organització col·lectiva en la provisió de béns i serveis, així requereixen una adequada autoorganització i una aportació de treball voluntari. Podem classificar-les per projectes, com els grups de consum agroecològic, horts comunitaris, xarxes d’intercanvi de béns i coneixements, bancs del temps, iniciatives de cures, grups d’autofinançament, grups de costura, cuines comunitàries, entre d’altres, però la veritat és que no hi ha un llistat tancat d’iniciatives d’economies comunitàries, ja que evolucionen en funció de les necessitats que apareixen i la capacitat d’autoorganització de la ciutadania. La distinció amb les activitats comunitàries és que s’orienten a la satisfacció de necessitats; per la seva banda, el punt en comú és que tenen una clara intencionalitat relacional i comunitària.

Com es pot observar en la definició, les economies comunitàries són un grup no limitat i heterogeni de pràctiques, que poden emmarcar-se en àmbits molt diversos. Allò que permet englobar sota un mateix paraigua totes aquestes pràctiques tan diferents és la seva orientació a la satisfacció de necessitats, el seu caràcter col·lectiu, la seva intencionalitat relacional, la voluntat de generar cohesió en els territoris i la consciència ecosocial.

En aquest cas ens fixarem en la dimensió territorial. Ja sabem que el món rural i l’urbà són diversos en molts aspectes que l’eix territorial pot esdevenir un factor de desigualtat. En el món rural hi ha menys serveis públics, però també privats; les persones que hi viuen tenen majors dificultats per accedir a serveis bàsics (salut, educació, serveis socials, administració en general), però també manquen serveis privats (banca, botigues, connectivitat, cultura, transport públic...) o bé el seu accés depèn de recórrer distàncies importants amb transport privat. Precisament per això, les economies comunitàries no juguen el mateix paper en el món rural que en el món urbà.

En el món urbà, on l’accés a serveis públics i privats està garantit, les economies comunitàries apareixen com una aposta política de persones que volen accedir a la cobertura de certes necessitats a través de sistemes alternatius al mercat capitalista. En les ciutats es pot accedir a verdura ecològica, a educació alternativa, a opcions de salut alternatives... a través del mercat. Però hi ha persones que volen fer-ho de manera diferent, transformadora i amb unes lògiques diferenciades de les mercantilistes. Ara bé, en el món urbà, això pot ser una elecció. El privilegi urbà es manifesta de moltes maneres, també en la llibertat d’elecció —no tant com voldríem perquè voldria dir que tenim moltes alternatives al model capitalista— de quin model d’accés a serveis es vol: mercantil, cooperatiu, comunitari.

Les economies comunitàries, en el món rural, esdevenen una necessitat més que no pas una elecció. La lògica del mercat fa que molts serveis no arribin al món rural, ni tan sols els públics. L’única manera que tenen moltes persones del món rural d’accedir a certs serveis és l’autoorganització i l’autogestió.

Hem dit que les economies comunitàries són pràctiques heterogènies unides per uns principis bàsics. Són aquests principis bàsics el que les fa rellevants pel món rural. Per un costat cobreixen necessitats que, en el món rural, potser no estan cobertes pel mercat ni els serveis públics (cures, accés a productes i productes ecològics, energia renovable, serveis de manteniment, accés a formació, educació, sanitat, entre d’altres); per altra banda, la seva capacitat d’articulació comunitària, de dinamització associativa, cohesió social i generació de vincle entre persones.

Aquí ja incorporem una altra dimensió d’oportunitat de les economies comunitàries en el món rural. No només satisfer necessitats no cobertes sinó de dinamització social i comunitària. Ja vam parlar en l’anterior article de la importància de l’acció comunitària contra el despoblament rural.

Queda clar que des d’una lògica de drets no podem cedir a les economies comunitàries l’accés a serveis públics, però sí que poden tenir un paper rellevant el món rural per accedir a productes i serveis que actualment no hi arriben. A més, les economies comunitàries poden ser un element de cohesió social, dinamisme comunitari i un espai de defensa dels pobles catalans.

Cal aquí apuntar un altre element que podrà ser desenvolupat més endavant: com les economies comunitàries poden esdevenir espais de satisfacció de necessitats i vincle social per persones en situació de vulnerabilitat. Per això, els espais de governança transversals que ja apuntàvem en l’article anterior són cabdals: economies social i solidària, ateneus cooperatius, serveis socials, serveis de convivència, entitats del territori, entre d’altres.

La visió del necessari treball relacional i de governança al món rural queda encara més reforçat veient les oportunitats que poden portar les dinàmiques comunitàries.