Un bon dilema: què fer amb el mòbil dels menors de 16 anys? 

Hi ha molta moguda entre pares i professors i ningú vol dir l’última paraula. En l’àmbit escolar serà el Dictamen del Consell Escolar de Catalunya que s’espera posi llum a la foscor d’aquest debat.

Què senten molts adolescents, si es regula, limita o elimina l’ús del mòbil? Diuen que estan molt afectats per la por de perdre’s alguna cosa o moltes coses si no poden estar connectats a les xarxes. Quan no es pot vèncer aquesta necessitat podem anar pensant en què ja s’està entrant en una addicció. També necessiten estar en línia permanent amb els amics, companys, la colla, la parella, veure’ls en directe, saber què fan i sobretot obtenir la seva aprovació amb els comentaris, aprovacions i likes.

Senten por de quedar exclosos, que els deixin enrere, que els comparin amb altres i no se n’assabentin. També, senten necessitat de connexió per estar al dia, saber què passa i poder reaccionar davant de fets, esdeveniments, invitacions, etc. en els que puguin o no estar implicats.

Aquesta connexió constant també genera una comparació entre ells, tenen por que la seva vida no sigui tan interessant com la dels altres, dels que segueixen a les xarxes, inclús d’alguns dels youtubers que estan tan de moda.

Si tot això no ho poden cobrir, molts, senten descontentament i insatisfacció personal. De  vegades, desmotivació, ansietat i estrès. Quan algú se sent desconnectat el malestar psicològic està assegurat. Els anglesos han donat nom a tot això: fear of missing out, i alguns ja l’anomenen una síndrome.

Un grup de pares i mares s’han mobilitzat en una espècie de revolució parental qüestionant que els seus fills hagin de tenir un mòbil personal quan inicien l’ESO, com sembla que està passant a una bona part de la nostra societat.

Un grup de professorat també demana que no es pugui portar mòbil a l’escola o institut abans dels 16 anys. Actualment, els centres poden decidir sobre aquest tema, però cap centre vol quedar com el dolent de la pel·lícula. Per això és tan important arribar a un consens, si això és possible.

Una part del professorat diu que el mòbil al centre porta distraccions, dispersió, no complir normes, fotos robades dins el centre, ciberassetjament, haver de confiscar, conflictes professorat-alumnat i amb les famílies i patis en els quals ja no hi ha jocs i relacions socials com s’havia fet sempre. Això no té res a veure amb la força de la digitalització en l’aprenentatge quan es posa al servei de la tasca educativa.

El professorat demana una normativa que els empari quan decideixin prohibir-los o limitar-los i que, a part del Departament d’Educació sigui també el de Salut que es manifesti perquè hi ha una relació  important  entre l’ús inadequat, tant en temps com en continguts i la possibilitat o el fet de tenir problemes de salut mental, com per exemple ansietat, depressió, addicció. Inclús hi ha psiquiatres que alerten que hi ha casos que estan vinculats a intents d’autoagressió i intents de suïcidi.

El que queda clar és que s’ha d’educar en aquest camp, ja de ben petits, sobre l’ús que se n’ha de fer, però això no és fàcil. Molts dels pares i avis tampoc estem educats en aquest bon ús, però la maduresa de l’edat fa que no caiguem en els problemes que tenen els joves.

L’educació per fer un bon ús de les tecnologies requereix preparació, temps i implicació i consens entre els agents educatius que envolten els infants. Una de les primeres actuacions que cal fer amb els nois i noies que tenen mòbil és fixar límits de temps diaris pel seu ús. Si els costa adquirir hàbits, acceptar límits o entendre-ho, hi haurà conflictes per acceptar-ho i un gran desgast pels pares i mestres.

L’educació digital comporta maduresa, han de saber que l’eina és molt útil i necessària, però també han de saber que els aparells i el seu funcionament estan dissenyats perquè s’hi enganxin i que després és difícil fer marxa enrere.

Si l’escola ha de liderar, també, la formació de pares i mares sobre l’ús del mòbil per garantir un entorn segur i saludable als seus fills, té moltes tasques a fer a més a més de les que ja se li demanen, que cada vegada són més. No sé si hi haurà prou temps dintre de les jornades lectives.

Seria bo disposar de sessions d’informació o tallers per a pares sobre el tema dels límits, riscos, beneficis, eines per supervisar i gestionar el seu ús d’una manera positiva i eines per a la resolució dels conflictes que això pot suposar en les llars familiars.

També caldria convidar a experts en seguretat digital per fer xerrades als pares i converses o tallers per fomentar la participació activa dels pares en els tallers. També caldria fer actualitzacions periòdiques via mails, reunions, blogs, fòrum. Divulgar les experiències positives.

Cercar la manera de què els nois i noies, abans dels 16 no tinguin accés a les pàgines web inadequades o malèfiques com els llocs porno, pàgines amb violència i apostes. També seria bo vetar l’accés a pàgines racistes o amb continguts no saludables que puguin despertar trastorns alimentaris o ús d’alcohol o drogues. Sembla que els problemes de veritat són les xarxes socials i la maduresa per discernir s’adquireix a poc a poc. Tant de bo s’arribi a un consens, tot i que no serà fàcil perquè sembla que els nois i noies d’avui dia hagin nascut amb una pantalla sota el braç.