L’activisme, un raig de llum en l’incert camí

M’agradaria compartir dos temes que, per la meva idiosincràsia, han estat bandera de la meva supervivència: l’empoderament i l’activisme. Entenent aquest darrer com el dret a participar en la presa de decisions personals i la reivindicació dels nostres drets. No ens podem excloure voluntàriament dels nostres tractaments i les nostres vides.

Sé que mai no tornaré a ser el d’abans. Després del meu primer ingrés, em vaig adonar que havia d’agafar altres camins per poder seguir endavant i vaig tenir sort molta sort, sort amb els professionals, amb la meva germana Bea i amb la Lurdes, la meva companya.

Quan vaig trobar el moviment associatiu, se’m van obrir un munt de pestanyes a la barra d’eines. I per què no finestres? Perquè les pestanyes són molt més difícils de trobar i molt menys clares.

Llums i ombres del moviment associatiu

Vaig topar amb força obstacles, paternalisme, immobilisme, enveges i experts diversos, per anomenar-ne alguns. Però també hi vaig trobar amor, comprensió, empatia i llibertat. Llibertat malgrat aquest patiment emocional que m’acompanya. Perquè “estar boig” és funcionar i pensar diferent però, en el món en què vivim, benvinguda sigui la meva bogeria. Aquesta bogeria que em va fer invertir el meu temps a defensar els meus drets i els del meu col·lectiu. I després, amb l’experiència, també els de familiars i professionals.

L’activisme no pot ser sense apoderament i si això passa, pot caure en la instrumentalització dels activistes. A mesura que anem avançant, el camí s’alleugereix. Els èxits, per petits que siguin, són passos de gegant al nostre món: tan sols el fet de poder dir el que pensem i vivim és important.

Vull donar les gràcies a les associacions, les federacions, la confederació i, per descomptat, als activistes que, amb la seva participació en diferents llocs, exposant-se i donant la cara, han aconseguit donar visibilitat a una realitat que hi era, però que no volíem reconèixer. D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.

Avui ja no ens estranya que persones mediàtiques reconeguin que tenen un problema de salut mental. Els protocols de diferents serveis en salut mental es comencen a revisar. I sens dubte això ha estat gràcies a la difusió de diferents campanyes de normalització, de lluita contra l’estigma i visibilització dels diferents problemes, que no són pocs. En definitiva, gràcies a l’activisme.

Petits passos per aconseguir una societat cuidadora i cuidada

Al llarg de la meva experiència com a activista he gaudit de companyies molt enriquidores i he participat en projectes interessants i necessaris per promoure els canvis que necessitem. Però també he hagut de bregar amb egos, incapaços de veure que l’objectiu que es persegueix va molt més enllà de nosaltres mateixos i d’interessos particulars. De vegades he vist dispersar-se les meves energies, les meves esperances i les dels meus companys, dispersant els nostres recursos i allunyant-los de les nostres metes.

Però tinc la certesa que, si seguim pel mateix camí, aconseguirem molts dels nostres objectius. No sense esforç i paciència. I potser en un futur no haguem de demostrar el que valem perquè no escoltin “res de nosaltres sense nosaltres”. Això que sembla tan obvi sovint es converteix en ingènua quimera quan intentem que s’escolti la nostra veu.

Quan la societat civil s’ha d’organitzar i mobilitzar, alguna cosa no funciona a la nostra civilització. No decaigueu ni abandoneu. Encara que falti camí per recórrer, estem aconseguint canvis.

En una entrevista a l’antropòloga Margaret Mead (1901-1978), li van preguntar quin va ser el primer signe de civilització. La seva resposta va ser un fèmur fracturat que s’havia curat. Podria haver dit el control del foc, la pedra de moldre o la roda, que sens dubte són primordials, però no podem oblidar el que és fonamental: aquest fèmur era l’evidència que algú es va quedar amb qui se’l va trencar, el va embenar i va immobilitzar la fractura perquè pogués curar-se. Aquest fèmur requeria una societat que cuidés els qui ho necessitaven.