Víctimes en so de pau: altaveus per a una ètica pública

El món assisteix perplex a escenes de mort i destrucció. Sigui a Ucraïna, on milers de joves hi enterren el present; a Palestina, sotmesa a un escarni inaguantable, o a altres latituds que avui no reben el focus mediàtic, però on les armes també destrueixen l’esperança de comunitats senceres.

Tanta és la successió d’imatges demolidores que sovint veiem la guerra com un gènere televisiu més, confirmant aquella tesi segons la qual “la realitat sovint supera la ficció”, fins a l’extrem que els conflictes s’acaben dirimint en anàlisis i xifres escèptiques que oculten com, darrere de cada tragèdia, hi ha una història de vida. Una vida amb noms i cognoms que, com la nostra, també es construïa entorn d’il·lusions i vincles afectius, però que, a causa de la guerra, s’ha vist truncada de forma abrupta, tenyint de dolor l’entorn que l’acompanyava. D’aquesta realitat en parlava l’exdirigent del moviment pacifista Elkarri, Victor Aierdi, quan afirmava que “en un contenciós polític tot és aleatori, discutible o relatiu; el patiment no”.

Apropar-nos a les víctimes i els seus parents hauria de ser un deure inexcusable. Sobretot perquè ens permet reconèixer el que suposa perdre una persona estimada i com aquesta terrible circumstància no té justificació possible, independentment qui hagi afectat, a on i en quin context. Ho reclamava en una entrevista l’enyorat Desmond Tutu, per qui, si bé els actors de cada conflicte no han d’anivellar-se, “hem de mostrar la mateixa empatia per a totes i cada una de les víctimes i els seus familiars, sigui quina sigui la ideologia, condició social o procedència que puguin tenir”.

A través d’aquestes veus, comentava el bisbe sud-africà, podem dimensionar l’horror que suposa qualsevol guerra, alhora que, com a individus, podem sentir-nos interpel·lats a defensar el valor de la vida com a categoria moral bàsica. Així ens ho ensenyen el jueu Rami Elhanan, pare d’una víctima de Hamàs, i el palestí Bassam Aramin, la filla del qual va ser assassinada per un policia israelià en el contenciós entre Israel i Palestina. Tots dos, a través de la iniciativa Parent’s Circle, han aconseguit que familiars d’ambdues comunitats afectades per la mort dels seus parents posin en comú el compromís d’avançar cap a un acord de pau on tothom pugui compartir actes i afectes en peu d’igualtat.

El projecte d’Elhanan i Aramin és una llum d’esperança enmig d’un panorama obscur, però capaç d’il·luminar un futur possible. Així ho demostren també les mares de joves irlandesos o unionistes assassinats en el marc del conflicte secular que ha assetjat Irlanda del Nord des de fa dècades. Periòdicament, debaten plegades les vies per assolir un model de convivència basat en el respecte i el reconeixement mutu entre una població que, encara ara, intenta superar la polarització causada per la violència.

Sense oblidar, en aquesta perspectiva, la lliçó que donen a Colòmbia les víctimes de grups paramilitars ultres i de la guerrilla de les FARC que, en el si de la plataforma Unidad para las Víctimas, aborden les ferides que han sofert alhora que advoquen per ser dignificades tal com es mereixen. Una demanda que, a l’Estat espanyol, està aflorant gràcies a l’empenta de familiars de víctimes dels GAL, d’ETA, dels GRAPO, de la ultradreta o dels cossos policials que, malgrat la passivitat de les autoritats i l’equipatge de dolor que els acompanya, habiliten espais i fòrums per narrar el dolor viscut i posar de manifest què significa treballar per la justícia i un bon procés de reparació.

Entre aquests testimonis trobem Pili Zabala, germana d’en Joxi Zabala, torturat i assassinat pels GAL el 1983; Guillem Agulló Lázaro, pare del jove antifeixista valencià assassinat per un grup de neonazis el 1993; Pilar Manjón, mare d’un noi mort en els atemptats gihadistes registrats a Madrid el 2004; Rosa Lluch, filla de l’exdirigent socialista Ernest Lluch, mort per ETA l’any 2000; o Merçona Puig Antich, germana de Salvador Puig Antich, el jove anarquista executat pel règim franquista el 1974.

Totes aquestes persones, de geografies i contextos ben dispars, ens regalen cada dia una dosi d’humanisme que, en un món travessat per l’individualisme, les desigualtats i els recels, representa una esperança amb vista a un futur més just, digne i en pau.