Per parlar d’inclusió social ens hem de barrejar

Les ciutats i pobles de Catalunya estan cada vegada més segregats socialment. Això es tradueix en segregació urbana o escolar, entre altres formes del què s’anomena “tancament social”. Al contrari del què ens ve al cap de forma intuïtiva quan sentim a parlar de guetos, són les persones de més renda les que s’estan separant de la resta de la societat i concentrant en barris i pobles. Són aquestes persones de rendes altes les que duen a terme estratègies de tancament social, separant-se socialment i física de les persones de menor renda. Aquest fenomen ha estat estudiat bastament per l’equip de l’Ismael Blanco i l’Institut Metròpoli.

Aquesta segregació social i urbana genera que els grups socials es tanquin en si mateixos i s’incrementi la distància entre col·lectius. Aquest desconeixement entre els grups socials és un terreny adobat pels rumors i el creixement de prejudicis. Aquest mapa de resultat electoral permet veure com les zones urbanes de major renda (per tant, de menys barreja social) voten opcions de dretes. VOX va treure bons resultats en els barris més rics de les grans ciutats amb el seu discurs xenòfob i aporofòbic, justament en zones on es té poc contacte amb persones nouvingudes i vulnerables.

Però, més enllà d’aquestes qüestions, el què ens interessa per aquest article és constatar, com ens han ensenyat Isamel Blanco i el seu equip, que els grups socials són cada vegada més estancs, sobretot per motius de renda (i sobretot en l’àmbit urbà). Aquesta pèrdua de contacte entre persones d’espais diferents i de rendes diferents juga en detriment de la població més vulnerable en perdre, aquesta, capital social.

El capital social està format pels recursos als quals tenim accés les persones pel fet de formar part de xarxes de relacions; les persones que coneixem ens poden nodrir de recursos com informació, suport emocional, suport material i econòmic, entre d’altres. Per tant, com més nombrosa i més diversa és la gent amb qui tenim relació, de més capital social disposem. Però, atenció, el capital social no es determina només a partir de quantes relacions tenim, sinó també de la varietat socioeconòmica d’aquestes. Per molt que coneguem a moltes persones, si aquestes formen part del mateix entorn vulnerable que nosaltres, el suport que ens podem brindar és més reduït perquè “prou feina tenim amb lo nostre”. En xarxes homogènies de persones vulnerables, el moment d’estrès de la xarxa arriba abans i perd capacitat de donar suport.

Aquestes xarxes denses de persones socioeconòmicament similars ens aporten un capital social que s’anomena bonding, un capital social que crea vincles i cohesió grupal. Però en termes del suport que pot brindar a les persones que integren les xarxes, aquest és limitat si parlem de col·lectius en situació de vulnerabilitat. En canvi, el capital social bridging és aquell que genera ponts entre xarxes relacionals diferents. Quan una persona coneix a algú d’un entorn diferent, aquesta passa a disposar, de forma potencial, del capital social existent a aquella altra xarxa. Per tant, propiciar que les persones entrin en relació amb persones d’ambients diversos i altres xarxes (altres barris, altres col·lectius...,) incrementa el capital social.

Garonovetter ja es va adonar, el 1973, que per trobar feina era molt més útil la informació a la qual accedíem a través d’aquestes persones d’altres xarxes que no pas a la qual podíem accedir a través dels nostres vincles més propers (perquè aquestes altres persones tenien accés a altres fonts d’informació i altres recursos, que se sumen als propis). Per tant, més útil el bridging que el bonding.

Sent així, barrejar-nos és important. Ho és per dos motius: per una qüestió operativa d’inclusió social i per una altra de política.

Si ens posem pràctics, connectar i reteixir vincles de suport i cooperació entre persones diverses, és a dir, trencar el creixent aïllament social, és una eina d’inclusió de primer ordre. Ho podem veure en aquest Atles del Capital Social, amb dades dels EEUU. Aquesta eina ens permet veure la relació entre diverses variables de millora econòmica i de capital social. A grans trets, aquestes relacions indiquen que les persones que han millorat la seva situació econòmica: 1) participen de xarxes relacionals formades per persones amb ingressos alts i persones amb ingressos baixos (major diversitat —en termes econòmics— de relacions); 2) que les seves xarxes tenen persones que no es coneixen entre si (més capital social bridging); i 3) que participen en major mesura en entitats de voluntariat. En definitiva, que les persones amb més capital social (perquè tenen relacions més diverses i perquè participen d’espais on coneixen gent) tenen més possibilitats de millorar la seva situació econòmica.

Des d’un punt de vista polític, el tancament social posa en risc la redistribució de recursos. El capital social és una eina de redistribució, però com major és la segregació urbana i més homogènies esdevenen les xarxes, menys redistribució hi ha i s’acaben generant dinàmiques de “pobres ajudant pobres”. Com diu Rafel Cofiño, “cuidado con hacer talleres de cocina para hacer sopa con la espina del pescado, mientras otros se comen la carne”. Generar dinàmiques de redistribució i de revertiment del tancament social és una eina per a la inclusió social (també ho veiem en el cas de persones nouvingudes al món rural) i una eina de justícia redistributiva.

Però, com ho fem? Cal cercar que, sempre que ho permetin els objectius dels nostres projectes, es busqui intencionadament aquesta barreja. Calen polítiques d’accés a oci, lleure i esport per famílies de pocs recursos en espais diversificats. Cal lluitar contra la segregació urbana i escolar. Distribuir habitatge social per tots els barris potenciant la rehabilitació d’habitatge existent. Que els equipaments siguin espais de trobada per persones diverses, facilitar la mobilitat o potenciar les activitats extraescolars per tothom. Que persones diverses (socioeconòmicament parlant) entrin en contacte i generin vincles és una política inclusiva que té impactes positius en termes materials però també de convivència i cohesió social.

Posar la mirada en el capital social i en la dimensió política de redistribució de recursos i poder és necessari per reteixir els vincles de fraternitat i solidaritat perduts. Sense societats cohesionades i barrejades és molt complicat poder articular polítiques inclusives transformadores; la segregació social i urbana ens porta just cap a l’altre camí.