Incentius en la participació ciutadana

La crisi econòmica, social i política del 2008 va portar a molts canvis en el dia a dia de la ciutadania. I com no, l’administració no podia quedar al marge. Les administracions públiques van haver d’adaptar-se als nous temps i, entre d’altres, van haver d’incloure a la ciutadania en la presa de decisions públiques.

16 anys després, gairebé dues dècades, la situació política de cocreació de polítiques no és la mateixa. Cada vegada més, els membres del govern, l’oposició, el personal públic i la ciutadania veu més necessària la participació ciutadana i, és justament el que acaba passant en la majoria de les decisions públiques de major transcendència.

En l’any 2024 el debat no està en si és necessària la participació ciutadana o no, que es dona per descomptat que si ho és, si no la clau està en poder atraure persones perquè participin. Les experiències de participació ciutadana reprodueixen una mancança comuna: la poca participació del poble. Davant d’aquesta debilitat, administracions, món acadèmic, consultores i societat civil han pensat noves metodologies que puguin servir per revertir aquesta mancança. 

El context actual, on es prioritza l’individualisme enfront del col·lectiu, dificulta que es puguin aplicar polítiques pensant en el “bé comú”. Però això no vol dir que sigui impossible trobar mètodes que trenquin, o almenys minimitzin, el sentiment individual.

Les noves metodologies que es presenten i, que algunes d’elles ja s’estan implementant, passen perquè les administracions donin alguna cosa a canvi de participar. Això genera un gir de 360 graus a nivell conceptual. La participació ciutadana no es veu com una qüestió voluntària sinó obligatòria. A la vegada, el sorteig minimitza que participin la ciutadania de sempre (hi ha una tendència a què sempre participin les mateixes persones, sovint perquè estan al lloc i el moment ideal i tenen uns interessos proparticipació) per donar veu i vot a part de la societat que, si no hi hagués sorteig, no accedirien a participar.

De moment les dues metodologies que s’estan implementant més són: la remuneració i el sorteig. Justament aquests mètodes són els que ja s’apliquen en democràcia representativa i són receptes velles que la humanitat ha implementat durant anys. A tall d’exemple, quan hi ha eleccions (en totes les escales administratives) hi ha un sorteig (i una post remuneració) de les persones que van a la mesa electoral. Possiblement, si no hi hagués un sorteig, poca gent o inclús cap persona s’apuntaria. El que també podria passar és que els partits polítics enviessin persones de la seva línia política amb l’objectiu de manipular els resultats finals i provocar una corrupció política massiva (experiència que a Espanya ja es va dur a terme en el passat).

Actualment, ja existeixen experiències participatives remunerades i per sorteig. El Fòrum Jove de l’Ajuntament de Barcelona o l’Assemblea del Clima, organitzada des de la Generalitat de Catalunya, ja estan implementant aquestes metodologies amb èxit. Tot i que per ara la implementació d’aquests mètodes és una minoria, front totes les experiències participatives que es fan diàriament.

Ara bé, els incentius de la participació és el futur o bé es tracta d’un experiment en el temps de poca importància? És una pregunta que és difícil de respondre i, més en la realitat del segle XXI on la societat canvia a gran velocitat.

De moment tot sembla indicar que els incentius són una qüestió de futur. I, no només a Catalunya, sinó a escala internacional. L’efecte dòmino del sorteig i la remuneració són el que justifiquen que els incentius són una qüestió de present i, sobretot, de futur. Cada vegada més administracions públiques estan implementant polítiques públiques de participació amb incentius. Si realment la remuneració i el sorteig en democràcia participativa no hagués funcionat, els ens públics no s’haurien “copiat”.