L’exclusió que inclou? Les unitats d’escolarització compartida

Des de ja fa uns anys, al món educatiu, ressona, per sobre d’infinitat de paraules que volen vendre un sistema fort i coherent —multidisciplinari, competències, transversal, projectes, significatiu, etc.— el concepte d’inclusió. Un concepte que, possiblement, tothom sàpiga què vol dir, però un concepte del qual, any rere any, i no obstant això, o a conseqüència d’això, les lleis educatives (vuit en 40 anys), ens allunyem més.

Segons esmenta el Departament d’Educació “el sistema educatiu català té com a objectiu vetllar per les oportunitats d’aprenentatge de totes les persones, independentment de les seves capacitats, de la condició social o cultural, la religió, la diversitat sexual o la identitat de gènere”. Igualment, el departament va impulsar el decret 150/2017 per assentar les bases de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. Aquest decret reforça la idea que, a grans trets, l’alumnat, sigui quina sigui la seva necessitat, ha de romandre i ser atès a l’aula ordinària. Sobre el paper, la voluntat és bona.

No obstant això, és important fer-nos primer algunes preguntes inicials i reflexionarsobre si, avui dia, aquesta pretensió és assumible. Preguntes que, segurament, tot professional de l’àmbit socioeducatiu s’hagi fet en algun moment. És possible construir un sistema educatiu inclusiu amb constants canvis de lleis que disten de la realitat? És possible construir un sistema educatiu inclusiu quan la tasca docent no està ben valorada socialment? És possible construir un sistema educatiu inclusiu on la vocació substitueix la inversió econòmica (5.229,5 euros per alumne a Catalunya, front els 6.082 euros de mitjana als països del continent europeu)? És possible construir un sistema educatiu inclusiu que sobrecarrega als seus professionals?  És possible construir un sistema educatiu inclusiu fent ús de metodologies no pactades amb la comunitat educativa i allunyant-nos del coneixement? És possible construir un sistema educatiu inclusiu amb ràtios de 27-28 alumnes? És possible construir un sistema educatiu amb un 23% d’interinatge? Podríem continuar fent-nos preguntes eternament, però la resposta general és simple: no es pot.

D’aquesta manera, i tot i les bones intencions, queda clar que la realitat és que milers i milers d’infants i joves —a partir d’aquí ens centrarem en aquest darrer col·lectiu, etapa secundària— es troben exclosos en un sistema educatiu que pretén ser el més inclusiu possible, almenys sobre el paper. Així, la pràctica diària docent deixa veure que una part important dels i les estudiants treballen molt bé allò que jo anomeno “l’art d’escalfar cadires”. És a dir, un gruix de joves que assisteixen a les aules —o no en molts casos—, ho fan per no fer, literalment, res. Destorbar sovint, això sí. I allà passen hores i hores d’una etapa crucial pel seu desenvolupament com a persones, com a ciutadans. La suposada inclusió està fent, en molts casos, l’efecte contrari. I és que aquest perfil d’alumne roman a l’aula físicament, però res més. No se’l pot atendre amb qualitat, amb garanties.

Destacar, en aquest punt, una frase molt il·lustrativa d’un dels alumnes que atenc actualment i que realitza només unes hores al seu institut: “Al meu institut és com si estigués al sofà de casa, estirat i mirant el mòbil”. I és justament en aquest punt on és important potenciar les mesures de suport intensives i altres recursos que tenim a tocar: aules d’acollida, aules de suport integral (AIS), suport intensiu per l’escolarització inclusiva (SIEI), unitats d’escolarització compartida (UEC), etc. Mesures que, a grans trets, treuen a l’alumnat de la seva aula ordinària i poden ser considerades com a segregadores. Però, ho són realment? En aquesta línia, considero que permeten atendre i entendre més i millor a cada jove del nostre sistema educatiu, un sistema que presenta una taxa d’abandonament escolar prematur del 17% (any 2022). Destacar, a més a més, que un de cada quatre alumnes que passen a grau mitjà abandona els estudis, aspecte que ens indica que l’alumnat que gradua la secundària obligatòria no surt suficientment preparat.

En aquest sentit, m’agradaria assenyalar la necessitat de potenciar, especialment, un dels recursos anteriorment mencionats i que tenen a l’abast tots els instituts, tant públics com concertats, i que s’han vist exposats a debat als darrers cursos: les unitats d’escolarització compartida (UEC). Són mesures d’atenció educativa intensiva (tal com estableix el decret 150/2017) adreçades a alumnat d’entre 14 i 16 anys (segon cicle de l’Educació Secundària Obligatòria) que tenen com a finalitat complementar l’atenció educativa que ofereixen els centres educatius. D’aquesta manera, alumnat en risc d’exclusió, disruptiu, amb problemes d’absentisme o d’inadaptació a l’entorn escolar, és derivat a centres externs al seu institut per tal de seguir, parcial o totalment, la seva formació acadèmica reglada i ser atès de forma individualitzada, amb un currículum adaptat, amb ràtios baixes i amb equips multidisciplinaris. Allà, els i les professionals, mal pagats és clar, acullen joves rebotats amb el sistema educatiu i amb la vida en general, amb la finalitat que puguin continuar la seva formació personal i acadèmica i tinguin l’oportunitat, amb esforç, de graduar l’ESO.

Tot i això, per una part de la comunitat educativa, aquesta és una mesura segregadora, donat que l’alumnat ha de sortir de la seva aula ordinària i del seu centre educatiu per cursar els estudis a un altre centre, en aquest cas centres que, per via contractual (concurs de licitació bianual), el Departament d’Educació integra al sistema educatiu. No obstant això, entenc que, en molts casos, allunyar a l’alumne del seu entorn l’ajuda a conèixer, en paraules del sociòleg Pierre Bourdieu, nous habitus, és a dir, noves formes de pensar, sentir i actuar que el poden ajudar a tenir nous enfocaments. Novament, vull aprofitar paraules d’un dels alumnes que atenc a la unitat d’escolarització compartida on treballo: “No sé per què una bona part de la meva classe no venen a la UEC, al seu insti no fan res”.

Abans de concloure, considero imprescindible fer-se un parell de preguntes amb la finalitat de millorar les condicions laborals dels i les professionals de les UEC: S’haurien de municipalitzar? Se les hauria de donar més estabilitat amb licitacions més duradores i més recursos? A més a més, seria convenient proporcionar un conveni col·lectiu comú i fort per acabar amb la precarietat laboral.

Així, la realitat és que les UEC, com la resta de recursos i mesures intensives, ajuden a descarregar l’equip humà que treballa a les aules ordinàries i, en definitiva, esdevenen una part d’un tot molt més gran i complex que ajuda a solucionar la igualtat d’oportunitats per la qual pretén vetllar el nostre sistema educatiu. No obstant això, la realitat, com passa amb la resta del sistema educatiu, és que les UEC estan infrafinançades i tenen precarietat laboral, en bona part a conseqüència del procés de licitació, on es pot perdre el concurs i, per tant, tot el projecte socioeducatiu.