Una vegada més, la necessitat d’acompanyar el sí d’un però...

Després de llargues discussions i anys d’espera, des de l’anomenada política que es fa al Congrés dels Diputats, s’assumeix que el llenguatge té importància a l’hora de definir com es presenten als ciutadans a les lleis i les normatives.

Hi ha una àmplia coincidència en celebrar que finalment es canviï el redactat de l’article 49 de la Constitució espanyola. Treure el terme “disminuït” com a generador d’estigma, i canviar-lo per la definició “persones amb discapacitat” més normalitzador i facilitador de la integració social.

Fins aquí arribaria el sí consensuat a un nou text explicitat com “la  nueva  redacción  del  artículo  49  reconoce  que las personas con discapacidad ejercen los derechos previstos en el Título I en condiciones de libertad e igualdad reales y efectivas. Asimismo, establece que los poderes públicos impulsarán las políticas que garanticen la plena autonomía personal y la inclusión social de las persones con discapacidad, en entornos universalmente accesibles, y fomentarán la participación de sus organizaciones, en los términos que la ley establezca. Por último, se atenderán particularmente las necesidades específicas de las mujeres y los menores con discapacidad”. 

El que jo considero una llàstima, i on cal afegir el però… és a la redacció de l’últim paràgraf. Tinc dubtes si assenyalar les particularitats de les necessitats específiques de les dones no és més un signe de paternalisme que el seu reconeixement com a subjectes de drets. 

I em sembla molt greu constatar la contradicció global conceptual en assumir que hi ha termes que poden “disminuir el reconeixement i capacitat social”, i per això es canvien, i paral·lelament, no es té cap problema en acabar el nou redactat amb el terme “menores con discapacitad” al referir-se a les nenes, nens i adolescents inclosos en la nova definició.

Una vegada més, reitero la gravetat de definir als infants i adolescents amb l’adjectiu menor. Un adjectiu utilitzat, segons els diccionaris, per evidenciar la inferioritat d’una cosa respecte a altra en quantitat, intensitat o qualitat. I lamento, que malgrat haver aconseguit un Ministeri específic de Joventut i Infància, no es plantegi el necessari canvi conceptual, cultural i lingüístic.

Em consta que s’ha plantejat la necessitat de revisar del text. Però des de l’anomenada política, s’ha pensat que ha costat molt consensuar el redactat i no es pot iniciar altre procés de consens...

Potser, l’ús del llenguatge no sigui casual. I és per això que es fa necessari reivindicar missatges coherents a l’hora de parlar de ciutadans amb drets al marge de la seva edat.