Una reforma transcendent

Aquest inici del 2024 ens ha portat l’esperada modificació de l’article 49 de la Constitució per eliminar el terme “disminuït” i substituir-lo per “persona amb discapacitat”. És d’aquelles reformes que tothom veia necessàries, però també es pot cometre l’error de pensar que són poc rellevants perquè només es canvia una nomenclatura, la manera de parlar. Però la realitat és molt més transcendent per diversos motius.

D’entrada, la terminologia és important i més en un aspecte com aquest, que fa referència a la definició a un col·lectiu en el pilar de la legislació estatal. La Constitució recollia una terminologia obsoleta que infravalorava a les persones amb discapacitat respecte la resta de la població. Un fet que s’agreujava quan alguns representants polítics consideraven que aquest senzill canvi de nomenclatura no era important i que es podia perllongar el debat i la utilització d’aquest terme en la carta magna i en el conjunt de la societat.

A més, la societat, afortunadament, evoluciona constantment i la mirada des d’un enfocament de drets humans cada cop té més pes. Prova d’això és que diferents normatives internacionals fa temps que fan servir el terme “persones amb discapacitat”. El millor exponent d’aquesta realitat és la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat del 2006, referència internacional amb la qual, ara, amb la reforma de la Constitució, ens alineem i estem en consonància en qüestions de terminologia i, conseqüentment, d’enfocament.

Aquesta evolució social fa prendre consciència a tots i totes de la importància de referir-nos als altres amb respecte i dignitat; així com sabem que pensem com parlem i parlem com pensem. Sobre aquesta qüestió, la disciplina de la neurolingüística té tota una fonamentació de la importància de llenguatge en el pensament i hàbits de les persones. Des d’aquest punt de vista terminològic, el canvi de nomenclatura és transcendental per la dignitat i el dia a dia de milers de persones del nostre país.

D’altra banda, no només s’ha canviat un terme, sinó també ha canviat el redactat. En primer lloc, s’ha deixat de parlar de tractament, rehabilitació i integració, per parlar de plena autonomia personal i inclusió social, en entorns universalment accessibles. Aquest canvi d’enfocament és molt significatiu, ja que substitueix la mirada mèdica o correctiva de la persona en si mateixa, per una mirada dels suports que necessita la persona per superar les barreres que li genera l’entorn i la societat on viu. Les barreres no estan en la persona, estan en l’entorn. En segon lloc, també introdueix l’importantíssim concepte de l’accessibilitat universal, reconeixent que els entorns socials han de ser accessibles a tots els nivells (accessibilitat física, sensorial i cognitiva). En tercer lloc, també introdueix i contempla la interseccionalitat, reconeixent la necessitat d’una protecció o atenció afegida per raons de gènere o edat. I tot plegat des d’una perspectiva de la llibertat i la igualtat real i efectiva de totes les persones en la Constitució.

Finalment, la modificació també incorpora el reconeixement explícit al moviment associatiu de les persones amb discapacitat i les seves famílies amb la promoció de la participació de les organitzacions que les representen, en les polítiques públiques. Aquesta representativitat ja es donava, però és molt important que estigui reconeguda normativament, ja que deixa de ser una voluntat política per passar a ser un dret reconegut. 

Per tot això, podem dir que en aquest 2024 ja vivim en un estat de dret més inclusiu i, tot i que queda molt camí per recórrer (accessibilitat, escola inclusiva, inserció laboral, assistent personal, vida independent, cultura i lleure inclusiu, etcètera), aquest canvi contribuirà indubtablement a avançar de manera més ràpida i ferma cap a la plena inclusió en els pròxims anys.