Ser dona ha definit el meu camí i la meva salut

Quan era petita no volia ser com la meva mare, pensava que era injust que ella hagués de ser la responsable tant de la casa com de la nostra cura. Jo ho tenia clar, volia ser com el meu pare: treballar fora de casa, tenir diners i no haver de demanar res a ningú, ni tan sols permís. Passar el dia fora i, en arribar a casa, només dir: “Què hi ha avui per sopar?”.

Sempre vaig creure injust que la meva mare no pogués fer i dir el mateix, però, com que mai no es queixava, pensava que era el que li tocava fer o que potser ja li estava bé. Per això, des de ben petita vaig decidir que volia estudiar i anar a la universitat. I així ho vaig fer: vaig iniciar els estudis de Medicina a principis de la dècada dels 80.

Tampoc pensava casar-me mai! Però el segon any de carrera, quan tot just tenia 20 anys, em vaig quedar embarassada i, creient que no tenia cap altra opció, vaig casar-me i vaig tenir el nen. Malgrat tot, com que seguia sense voler assemblar-me a la meva mare, vaig voler continuar estudiant. Ara, però, no podia seguir mantenint les exigències de la carrera i vaig haver de canviar d’estudis. La diplomatura d’Infermeria era més curta i, per tant, em permetria treballar abans al sector en el qual m’estava formant.

Per aconseguir-ho, necessitava diners, així que també vaig començar a treballar en paral·lel. Ara ja era com el meu pare, per fi! Malauradament, però, també m’assemblava a la meva mare: al matí anava a la universitat, a la tarda treballava i, entremig, també tenia cura de la casa, del marit i del nen. I, a la nit, quan tots ja dormien, repassava els apunts de classe.

A diferència de la meva mare, algunes vegades em queixava pel fet de no obtenir ajuda, i va ser llavors quan vaig començar a ser víctima de violència de gènere. En aquell moment jo no ho vaig identificar com a tal, pensava que era culpa meva perquè m’estava desviant del paper que em corresponia.

Quan, 26 anys més tard, vaig voler seguir amb la meva vida pel meu compte, la violència va augmentar: ell no estava disposat a perdre res que era “seu”. És a dir, a mi.

L’acumulació de tantes responsabilitats, el volum de feina que vaig voler abastar i, sobretot, la manca de suport i la violència rebuda van desencadenar un daltabaix emocional que em va obligar, entre altres coses, a deixar aquella feina que amb tant d’esforç havia aconseguit i tanta il·lusió m’havia regalat. El trastorn de salut mental va envair la meva vida, i la va trastocar.

Era la violència de gènere causa o efecte del trastorn mental? Sens dubte va ser determinant en l’equació, sí. Però també el fet de ser dona i haver d’acceptar el que, en aquell moment, s’esperava de mi.

Avui dia, ja en la seixantena, miro enrere i celebro que el paper de la dona ha canviat força, per sort. Tot i això, seguim suportant la major part de les tasques de cura de la llar, dels nostres fills i filles i també d’aquelles persones que tenen necessitats de cura al nostre entorn. A aquesta càrrega mental cal sumar-li la violència masclista.

Per això sempre em pregunto... Com no s’ha de veure ressentida la salut de les dones, tan físicament com emocional, davant de tot això?