Conversa espontània i mirada als ulls

Pugem al metro ple de gent i tenim cura dels ulls. Procurem no mirar fit a fit ningú, encara que siguin companys de viatge momentanis posats de cara i a menys d’un metre. Ens traiem el mòbil de la butxaca per tenir un punt fix on mirar. Ens evitem. Boca tancada i ulls baixos. Propers, però ben llunyans. 

Passem cada dia pel mateix carrer i hi trobem aquell home o aquella dona que, genolls en terra, ens exposa indigències perquè les mirem i hi fem alguna cosa. L’hem vist quan érem a quatre passes i mirem endavant ara que som al costat. L’evitem. Ni una mirada, ni una paraula. Potser un “Com deu patir” que ens arriba del cor al pensament. I continuem, cada dia, sense paraules ni resposta amb els ulls a uns altres ulls que ens miren també cada dia.  

Som al supermercat. Ja hem omplert silenciosament el cabàs d’allò que volíem i som a caixa. Mirem un instant la caixera, però no hi mantenim la mirada. L’hem saludat, o no. Ens ha dit el preu i hem pagat. Potser podríem haver fet qualsevol comentari que servís d’excusa per mostrar, durant uns segons, que som humans per damunt de caixers i clients. Hi ha qui ho fa i s’agraeix. 

Agafem l’ascensor i també hi puja la nova arrendatària de dos pisos més amunt. La tenim davant, li hem dit “Hola” i potser res més. És clar, no la coneixem i sembla que no és moment de presentar-nos com a veterans de l’escala i dir-li: “Hola, soc el del primer segona. No ens coneixíem, oi?” L’“hola” sense res més va acompanyat d’allunyament de la mirada. Amb les paraules de presentació hauríem estrenat una mirada als ulls de la nova veïna i fet un primer pas de relació que podria créixer. Les paraules com les de convit de l’ascensor fan que no ens evitem, sinó que ens habitem (perdó pel complement que no toca!) és a dir, manifestem que vivim al mateix habitatge, que som veïns d’escala, iguals, i que ens podem necessitar. Conversa espontània i mirada als ulls que és, alhora, inici de sensualitat compartida: dos ulls miren directament dos ulls que aviat podran ser dues mans que encaixen o fins i tot dues galtes que es petonegen o dos cossos que s’abracen. Humanitat compartida. 

Hem de reconèixer que avui la vida comuna a les ciutats costa que sigui això, comuna. És cada cop és més individual. L’altre molt sovint és lluny, encara que estigui a un pam del nostre nas, ens mostri a un metre de distància intimitats precàries o ens hi trobem sovint. Enmig de tot això hi ha la por. L’inici espontani de conversa amb qui ens trobem de cara és un bon camí per superar-la. A quanta gent li ha passat que aquell que veien tan llunyà ha acabat essent un amic amb qui compartir la humanitat que tots portem dins? Enmig de la complexitat de la vida ciutadana, l’“hola” allargassat amb convit de conversa té una rendibilitat humana i social extraordinària. I no costa pas gaire.