Com podem ser vistos, si ni tan sols som considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret?

El dret a vaga neix de la necessitat col·lectiva d’aconseguir millores en matèria de retribucions i condicions laborals i de protegir i reivindicar els drets dels treballadors i les treballadores. És una eina de la lluita obrera, un dret fonamental reconegut en l’article 28.2 de la Constitució espanyola. Només té un límit, segons la Constitució, la llei que en reguli l’exercici ha d’establir garanties per assegurar els serveis essencials a la comunitat. 

Cal assenyalar que ara per ara no hi ha cap llei que reguli aquests serveis essencials.  A Catalunya, el Departament d’Empresa i Treball és qui dicta les ordres sobre serveis mínims en cada cas. Què passaria si a un col·lectiu professional se li negués el dret a vaga, d’acord amb el serveis mínims que li imposa el Departament d’Empresa i Treball? 

Doncs això és exactament el que passa amb els treballadors i les treballadores d’alguns serveis en què s’aplica el Conveni col·lectiu de Catalunya d’Acció social amb infants, joves, famílies i d’altres en situació de risc. Posem per exemple la vaga del 8 de març de 2021, en què el conseller de Treball signava una ordre en la qual dictava que en els centres d’acolliment, en els centres residencials d’acció educativa i en els centres de protecció a la infància i adolescència calia mantenir els serveis habituals per part del personal educatiu d’assistència directa al menor i també els serveis habituals del personal de cuina, transport i vigilància. 

Aquesta setmana la Coordinadora d’Intervenció Social de Catalunya de la CNT i la Secció Sindical de la CNT han convocat una vaga indefinida al Centre d’Acollida Estels, per “garantir unes condicions dignes per a la plantilla i una atenció de qualitat per als infants del centre”. Aquest cop, la vaga és “efectiva” perquè s’ha aconseguit que el Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya ordenés uns serveis mínims del 85% del servei en els torns diürns (en el torn de nit segueix sent del 100%). Aquest fet insòlit no hauria de ser aïllat. És imprescindible establir mecanismes que permetin la conciliació entre el dret a la vaga i la garantia de serveis essencials, sense minvar la capacitat dels treballadors i les treballadores de fer sentir la seva veu i defensar els seus drets legítims. 

Aquest dret fonamental dels treballadors i treballadores s’ha reclamat al Síndic de Greuges, que no ha aconseguit fixar les bases que permetin als treballadors conjugar el dret de vaga amb el manteniment de la prestació de serveis essencials. I és que podem afirmar que en molts d’aquests serveis ja es treballa de manera habitual en serveis mínims, amb tan poc personal que això implica que sigui impossible alliberar una part de la plantilla per exercir el dret de vaga, sense que això suposi deixar el servei desatès al 100%. 

Aquest és un fet més que mostra el menysteniment que sofrim els i les professionals de l’educació social. Actualment estem immersos en un estat de malestar. No sols hi ha un augment de la pressió en l’atenció, sinó que la precarització s’està fent, de manera preocupant, cada cop més i més present. És alarmant la inestabilitat, la temporalitat, les condicions laborals, la falta de personal i la falta de recursos amb la qual es troba la major part de la professió. 

Ni tan sols ha estat possible aconseguir una recomanació per part de la Síndica en què es reconegui aquest dret. Aquesta desatenció situa els professionals d’aquests serveis en un lloc de total invisibilitat que ens fa preguntar-nos: com podem ser vistos, si ni tan sols estem considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret?