Diàleg i sistema penitenciari

Una mort no deixa mai ningú indiferent. I quan la mort és d’algú que treballa en el mateix àmbit, aquesta no indiferència es torna de mil colors. Del vermell de la ira, al gris de la desesperació o el negre de la por. I això és el que estem veient aquests dies, un mapa de colors, uns colors d’alt voltatge, que fa que ningú siguem indiferents al que passa a les presons de Catalunya. Tots tenim una idea del que és una presó, però pocs hi hem estat dins, com a interns, professionals o col·laboradors. Així doncs, les presons són més del que ens conten, més del que es deixa veure. Aquest incident, bé, aquest assassinat, perquè les coses s’han de dir com són, ha fet girar els focus mediàtics, que no reals, cap a una altra mirada: la del reclam, la queixa i la inseguretat. I sense restar-li importància ni realitat, la presó, almenys la catalana, no és només el que surt aquests dies en premsa. Les presons catalanes i el model penitenciari català, és, a dia d’avui, un dels millors models d’Europa. 

Però no tot és com es veu des del color vermell de la ira de la no indiferència. Vivim en una societat dual, i el sistema penitenciari no n’és indiferent. Actualment, dins el propi sistema conviuen dues grans finalitats de la pena. Una finalitat reeducativa, centrada en la legalitat i l’evidència acadèmica, que aposta perquè la presó sigui un espai de transformació i canvi, al costat d’una finalitat punitiva, centrada en el sentiment de superioritat de qui té el dret d’aplicar el càstig i de qui es creu legitimat per apartar el que no ho ha fet bé, molts cops sense entendre’n les motivacions ni voler-les treballar perquè canviïn, atribuint a la persona interna una dosi de predeterminació. Però el nostre sistema, el català, s’ha posicionat clarament cap a una mirada basada en una idea humanista i de respecte absolut als drets humans, apostant per la transformació i la incorporació social. Tant és així que, a Catalunya, 80 de cada 100 interns no tornen a cometre un delicte després de passar per presó. Unes dades envejables que, evidentment s’han de treballar per seguir reduint el nombre de reincidents, ja que mentre una persona torni a cometre un delicte, la presó i el seu sistema s’ha de transformar. 

Però, què fa que una presó sigui efectiva? Què ens porta a obtenir garanties de no tornar a cometre un delicte? Aquesta resposta és múltiple i polièdrica, però de ben segur hi ha un aspecte crucial: l’educació penitenciària. Un sistema penitenciari basat en el control, la violència estructural, la resposta reactiva, etcètera, és un sistema pobre en quant a resultat, però també insegur cap a tots els seus professionals i interns. El que fa que un intern tingui ganes de fer les coses bé i vulgui reeixir de l’actual situació és la mirada vers el seu futur: un futur que permeti viure amb una qualitat de vida acceptable, un futur que permeti oferir-li eines i competències per millorar i canviar, i un futur que li permeti tornar a viure en societat.

El procés d’educació ciutadana, com a part essencial del tractament penitenciari, no només ensenya als interns a viure en comunitat, sinó que permet, des del diàleg, la coconstrucció i la corresponsabilitat, aprenent a respectar les normes i les persones que hi viuen. Així mateix, la comunitat, és a dir, tots els que ara llegiu l’article, i aquells que no ho faran mai, és cabdal; segons com veiem als interns, així seran les oportunitats que donarem per poder-se adaptar a una societat de la qual n’han sortit, per voluntat, necessitat o altres circumstàncies, però de la que, molts cops, encara que vulguin no hi poden tornar a entrar. 

El model penitenciari català és un model basat sobre tres grans eixos: el tractament penitenciari o la millora de les competències, l’educació ciutadana o l’adquisició de valors propis de ciutadans compromesos i participatius, i el treball comunitari o el treball conjunt per assolir processos efectius d’inclusió social.Un model que ens ha portat, i portarà, molts èxits, més que aquells basats en la por i la retribució. Així doncs, fets com els que han passat al CP Mas d’Enric, que mereixen tot el rebuig cap a la conducta de l’intern, més que qüestionar el sistema, ens han de fer reflexionar sobre com millorar-lo, com evitar aquestes situacions i com, entre totes i tots, sense confrontacions, podem posar de la nostra part.

Potser ens hem de pensar les presons diferents, qüestionant si realment tots els vuit mil interns actuals han d’estar tancats dins els murs, o poden fer una vida en tercer grau. Si entenem la política penitenciària com un procés i la vida en comunitat com a part d’aquest, el tercer grau té un paper fonamental, i potser l’augment de personal i plantilles no serà necessari, perquè a les presons hi haurà menys interns. 

Mai el conflicte ha portat res de bo, i segurament no ho portarà ara; en canvi, el diàleg sempre ens ha permès avançar. Rebutgem els actes de violència sense cap dubte, vinguin d’on vinguin, i aplaudim i facilitem el diàleg per sobre de tot.